Tres cares de l’explotació

Primera: entro en un supermercat d’una cadena de capital alemany, un país on el salari mínim és de 17.280 €/any. Tot el personal és pakistanès. La caixera, loquaç, m’informa que treballa de vuit a sis, sense parar perquè la botiga no tanca al migdia, sis dies per setmana. Em diu que cobra 700 €/mes. Vull creure que cobra catorze pagues, la qual cosa significaria que equivalen a 9.800 €, un 7% per sobre del salari mínim interprofessional. Ara bé, per seixanta hores a la setmana. Em diu que “els nois” cobren 850 €, però que encara han de fer més hores.

Segona: Antonio Catalán, president d’AC Hotels by Marriott, critica l’última reforma laboral amb aquestes paraules: “Hoy puedo despedir pagando 20 días por año y empezar a subcontratar. Es lo que hacen los que explotan a las camareras de piso, y lo digo con todas las letras: explotan”, critica alguns dels seus col·legues amb aquestes paraules: “Faltan empresarios en este país; hay gente que hace el negocio y ya está. (...) Los listos de la película siempre son los mismos”, i, finalment, critica l’Administració amb aquestes: “Yo sería mucho más exigente con los hoteles”.

Per desentranyar les paraules de Catalán, consulto el conveni col·lectiu de l’hostaleria de Barcelona; estipula que les cambreres de pis d’hotels de quatre i cinc estrelles han de cobrar 17.913 €/any.

Apujar el 8% l’SMI està bé, però no esmena una dinàmica indigna que condemna l’Estat de benestar

Consulto el conveni d’empresa d’una de les empreses de multiservei que operen a Espanya, concretament una de capital suís. El personal de neteja –que és el que proporcionen als hotelers que fan el que denuncia Catalán– cobra a partir de 9.260 €/any, un 0,95% per sobre del SMI i un 48% per sota del conveni sectorial. Curiosament, a Suïssa el conveni col·lectiu de l’hostaleria estipula que les cambreres de pis han de cobrar un mínim de 40.884 CHF/any, equivalents a 37.855 €.

Tercera: calculo l’impacte sobre el contribuent de la subcontractació hotelera suposant que la cambrera tingui un fill al seu càrrec. L’empleada de l’hoteler que encara no ha subcontractat pagava en IRPF 1.641 € i en IVA (suposant que consumeixi tot el seu salari net), poc menys de 2.000 €. El cost mitjà per a la sanitat pública catalana de dues persones no ancianes és d’uns 820 €/any; el cost de l’escolarització del fill és d’uns 4.678 €: l’empleada costava al contribuent uns 1.850 €. Passem ara a la cambrera de pis proporcionada per l’empresa suïssa: no paga IRPF, la seva contribució en termes d’IVA deu ser uns 1.100 €, però costa exactament el mateix. Amb aquesta operació, l’hoteler guanya i el client potser també (com a màxim, entre tots dos, 1,8 € per nit) però el contribuent perd 2.540 €/any. I això sense tenir en compte l’impacte –futur– sobre el sistema de pensions.

Que PP i PSOE hagin acordat apujar l’SMI un 8% és quelcom a celebrar, però que no arriba a esmenar una dinàmica indigna que, a sobre, està condemnant l’Estat de benestar.