La gran festa de Capote a l’Hotel Plaza
Fa cinquanta anys Truman Capote va convocar un ball de màscares a Nova York que va marcar època per trencar barreres socials i els límits entre l’esfera pública i la privada
Tan aviat com van arribar les invitacions a la seva destinació, Truman Capote va fer cinc-cents amics i quinze mil enemics. Així ho deia ell, l’autor d’A sang
freda, quan va organitzar l’anomenada “festa del segle”, esdeveniment que va convocar el dilluns 28 de novembre del 1966. Aquest era el seu gran moment. Després va venir el seu declivi.
Després d’una llarga espera, havia publicat amb enorme èxit la seva novel·la de no-ficció sobre la matança de la família Clutter, matrimoni i dos fills adolescents, residents a Holcomb (Kansas), i l’execució el 1965, sis anys després del quàdruple crim, dels seus dos autors confessos, Dick Hickock i Perry Smith. Passat mig segle, el Black and
White Ball de Truman Capote –la culminació de l’elegància coronada per l’“obligació” igualitària de lluir el rostre emmascarat– continua sent evocada sota el concepte de “la millor festa que hi ha hagut mai”.
Continua com a referència del que és irrepetible per la seva capacitat de ruptura a l’hora d’unir esferes socials diferents –de l’aristocràcia al porter del seu edifici a la Primera Avinguda– entre les parets del saló de ball daurat de l’hotel Plaza de Nova York, un còctel que a partir d’aquí es va transformar en terreny comú. També va trencar les barreres que separaven l’esfera pública de la privada.
“Qualsevol que conegués Truman era conscient de la seva passió pel Plaza”, escriu Deborah Davis al llibre Party of the century (2006), en què va analitzar i va indagar sobre aquesta matèria.
“Té l’últim saló de ball bonic que queda als Estats Units”, va afirmar l’escriptor sobre l’escenari que va elegir per al seu lluïment, amb un talent inigualable per a l’autopromoció, i el dels seus 540 escollits.
No només va citar el seu ampli espectre d’amics –ningú no podia disputar-li la seva increïble agenda–, sinó que, a més, van acudir a la crida de manera massiva.
Hi va haver algunes baixes. Jacqueline Kennedy no acceptava invitacions al novembre (al seu marit, el president, el van assassinar aquell mes de tres anys abans). Els seus excunyats, Robert i Edward, es van excusar, com ara el secretari de Defensa, Robert McNamara, a qui li va semblar poc ètic anar-se’n de festa amb el país ple d’aldarulls per la guerra del Vietnam i els drets civils (altres argumenten que li van robar i li van treure la invitació). Elizabeth Taylor, Audrey Hepburn o Marlene Dietrich estaven treballant a Europa. Ginger Rogers es va justificar: “No vaig a festes”.
Malgrat aquests casos, hi van assistir més de 500 persones. Era una barreja de les tres fites que representen el món nord-americà i que no coincidien mai: Hollywood, Nova York i Washington.
Allà hi havia estrelles del cinema i el teatre, polítics, intel·lectuals, periodistes, personalitats socials, genis de la literatura, multimilionaris, la reialesa europea i, fins i tot, gent corrent.
“La combinació de convidats va ser una barreja sense precedents de regnes dispars i reflex del ràpid canvi de les circumstàncies d’aquell temps, la vella guàrdia i l’avantguarda van ballar junts aquella nit”, afirma Sarah Jane Rodman a la tesi que va fer a la Universitat de Harvard en relació amb aquest festeig, que va començar a les 22 hores: 450 ampolles de xampany Taittinger, un menú de mitjanit amb pollastre picat i espaguetis amb mandonguilles i la música de dues orquestres (la de Peter Duchin i els Soul Brothers).
Amb Frank Sinatra i la seva recent dona, Mia Farrow, hi havia la poeta Marianne Moore; Gloria Vanderbilt amb el crític Lionel Trilling; les filles de tres presidents (Lynda Bird Johnson, Margaret Truman Daniel i Alice Roosevelt Longworth) amb el maharajà de Jaipur; la princesa Luciana Pignatelli (en lloc de màscara va lluir al front un diamant de 60 quirats del joier Harry Winston) amb Rose Kennedy, la matriarca del clan i impulsora del nou Camelot; el desemmascarat –es va negar a tapar-se la cara– i incipient Andy Warhol amb el documentalista Albert Maysles. D’altra banda, l’economista John Kenneth Galbraith va provocar sensació a la pista, en competició pel títol de més ballador amb Lauren Bacall, incansable.
Això va passar durant el moment culminant, tot i que a Capote és possible que els prolegòmens li causessin tant de plaer, o més, que el resultat final. “La gent se suïcida perquè no aconsegueix una invitació”, ironitzava l’amfitrió en les jornades prèvies. La llista la va elaborar durant setmanes. Es va comprar un quadern especial per a la seva obra.
Els que no hi figuraven van intentar pagar per un tiquet. Impossible. Van comprovar que els seus diners no valien. D’altres se les van enginyar per trucar-li i convidar Capote a una cita aquella mateixa nit, esperant la resposta que ell els acollís. Però ni així. Res.
Es llegia entre línies: ets un de la beautiful people? Per evitar la vergonya, molts van pregonar que te- nien un viatge o que no eren a la ciutat. Capote es va venjar. Els va deixar en ridícul quan va filtrar la llista a The New York Times .“Ala Black and White havies de guanyar-te el lloc a la catifa vermella. Avui, en canvi, el pots comprar; n’hi ha que posen el xec o tenen agent de premsa”, diu Deborah Davis en conversa telefònica.
“Pots ser famós només per ser famós –prossegueix– en comptes de ser famós per haver aconseguit alguna cosa. L’exemple és el Met Ball (cita que cada primavera organitza Anna Wintour al Metropolitan Museum), en què molts ni tan sols saps qui són. Demanen un vestit i gaudeixen dels seus quinze minuts de glòria. En canvi, al Plaza hi havia grans triomfadors i tots portaven roba que era propietat seva”.
“En molts sentits –va indicar Guy Trebay en un article recent a
The New York Times–, aquest esdeveniment va senyalitzar el camí cap a Kardashian, aquesta mítica terra en què l’èxit és en gran manera opcional i la fama és una finalitat en si mateixa”.
A Davis això li suggereix que aquella jornada “va marcar un moment definitori de la cultura de les celebritats”. Aquesta circumstància s’enquadra en el fet que “aquesta va ser la primera ocasió en què a nosaltres, els outsiders, se’ns va permetre tenir una visió d’una festa privada; la CBS va destinar un equip a cobrir l’entrada, hi va haver fotògrafs i paparazzis”.
Així, aquella festa “va iniciar la gana que avui tenim per aquests esdeveniments”, insisteix. Recorda una anècdota que explica al seu llibre. Capote va posar a disposició dels seus amics, molts d’ells molt reconeixibles, una porta falsa per accedir i sortir amb discreció, sense ser pastura de les càmeres. “No la va utilitzar ningú”, subratlla.
“Aquella celebració era el gran somni de Capote i la demostració que, si ho intentes, es pot fer realitat”, afirma Sarah Rodman, també al telèfon.
A Capote li venia de lluny. Lillie Mae i Arch, els seus progenitors, portaven mala vida, i per aquest motiu al nen Truman el van deixar amb unes tietes en un poble d’Alabama, Monroeville. Va intimar amb la veïna, una nena anomenada Nelle Harper Lee, que, amb el temps, va crear Matar un rossinyol, el relat que avui es qualifica com “la Bíblia laica dels Estats Units”. Lee va viatjar a Kansas amb el seu col·lega per ajudar-lo en la investigació del que es convertiria en A sang freda.
Això va passar més tard. En aquest moment, amb Truman havent fet els vuit anys, Lillie Mae havia conegut Joseph Capote, amb qui es va casar una vegada divorciada i que va donar el seu cognom al nen. Tocava reunificació a Nova York.
Però abans de partir, el nen va convocar una festa de comiat al poble. Malgrat que no hi havia màscares, va imposar disfresses. Ell es va pintar la cara a l’estil Fu Manchú. Va mobilitzar a tothom i fins i tot va aconseguir implicar John White, un camperol negre. S’ha de tenir present que això passava al sud profund i segregat. La cosa va arribar a l’oïda dels racistes del Ku Klux Klan, que van anar a prendre represàlies per haver trencat la separació entre races en un acte social. Entre disfresses, es van equivocar, i en lloc d’acarnissar-se amb White, ho van fer amb una persona que va resultar ser blanca.
Els veïns els van assetjar i els del KKK van haver de fugir a la desesperada. Truman es va divertir. La seva idea havia estat un èxit.
Quatre decennis després, al Plaza, hi va haver un altre moment de drama. Aquesta vegada amb esmòquing. Norman Mailer, el noi dolent de les lletres dels Estats Units i reconegut opositor a la guerra del Vietnam, es va posar bel·ligerant amb McGregor Bundy, que havia estat assessor dels presidents Kennedy i Johnson i ideòleg del conflicte d’Indoxina. Bundy li va retreure que en sabia poc o res, d’aquella guerra. L’escriptor va replicar amb paraules pujades de to i la petició de sortir al carrer a resoldre el tema amb les mans. Els testimonis asseguren que van prevaler “les bones maneres” i que Mailer va controlar el seu temperament.
Insistint en la llista, que va dominar amb la mestria del titellaire els fils de les marionetes, Capote va col·locar al cim Katharine Graham. A la presidenta de The Washington
Post la va nomenar convidada d’honor. Va despertar admiració. Kay continuava abatuda als dos anys de què el seu marit, Philip Graham s’engegués un tret.
“Aquesta llista és un gran vehicle per estudiar la dècada dels seixanta, la dinàmica del que passaria”, afirma Rodman. Observa diverses capes, una de molt vinculada a Graham. “Molts dels reunits estaven implicats en operacions encobertes de la CIA per propagar la democràcia dels Estats Units pel món”, assegura. Si ho sabia Capote o no, queda com a interrogant.
Del que no hi ha cap dubte és de l’orgull que va sentir quan es va acabar. Tot i que hi va haver assistents que, amb el temps, van confessar que no havia estat més que una altra festa, Davis matisa que aquest esdeveniment “va entrar en la llegenda, és l’única cosa de què continuem parlant i constitueix una de les feines artístiques més duradores de Truman Capote”.
TRES MONS Van confluir Hollywood, Nova York i Washington a la vista del públic
LA VIA KARDASHIAN “Aquella celebració va marcar un moment definitori de la cultura de les celebritats”