Europa al balneari

EUROPA recorda aquells dos vells artistes amics, Michael Caine i Harvey Keitel, de La joventut de Paolo Sorrentino, que es retroben en un balneari dels Alps suïssos i xerren en una piscina fins que, de sobte, entra a l’aigua una impressionant dona nua que és miss Univers. Els dos ancians són incapaços de pronunciar una paraula durant l’escena, així que romanen com anestesiats davant la seva contemplació. Pel que sembla, Sorrentino no els va acabar d’explicar la seqüència perquè la seva cara de sorpresa fos el més real possible. La miss representaria el futur i, davant la seva desconcertant presència, la vella Europa només pot obrir la boca d’admiració, sense capacitat per actuar. El futur pot ser bonic, però sobretot és ple d’oportunitats si els seus dirigents són capaços d’abordar-les amb intel·ligència, coratge i amplitud de mires. A Caine i Keitel, com li passa a Europa, sols els resta el refugi de la nostàlgia.

Aquesta setmana la UE va celebrar el 25è aniversari de la firma del tractat de Maastricht. L’acceptació del document suposava avançar en política exterior i seguretat, i en assumptes de justícia i interior. En vista dels errors comesos, es podria dir que el tractat no ha envellit bé –com els protagonistes de La joventut– entre altres raons perquè s’ha perdut lideratge, ha faltat decisió i no s’han donat respostes als problemes sobrevinguts. On són els Kohl, Mitterrand, Major, González o Andreotti? Els actuals dirigents no els arriben ni a la sola de la sabata. El president de la Comissió, Jean-Claude Juncker, fa broma dient que almenys ell i l’euro han sobreviscut (llavors era ministre de Finances de Luxemburg), però ha advertit que una UE desconstruïda (com la truita de patates que Ferran Adrià servia en copa) no té cap sentit. La victòria de Trump hauria de ser un repte perquè Europa progressés en política exterior, seguretat i defensa. I que s’atrevís a ser, una vegada per totes, una potència, no un simple actor de repartiment.