La caixa de les fotos
Llucia Ramis escriu sobre els canvis culturals associats a la revolució digital: “Pertanyo a una generació nostàlgica amb síndrome de Diògenes existencial: acumulam i compartim records que tenen una utilitat relativa, més emocional que pràctica, com qui intercanviava cromos Panini al pati del col·legi”.
Els matins publiquen una foto a l’Instagram i l’esborren a la nit. Així, al seu perfil, sempre hi ha una única imatge que té les hores comptades. Els joves s’apunten cada vegada més en aquesta tendència. Es fan tantes selfies, generen tantes dades, que si les divulgassin totes es confondrien amb l’escombraria informativa que inunda internet. Una foto breu per recaptar likes ,iuna foto nova l’endemà. Que tota l’atenció se centri de forma efímera en aquest instant.
Una altra aplicació popular entre els millennials és l’Snapchat. És un sistema de missatgeria instantània en què l’emissor decideix quant de temps tindrà el receptor per veure el que li ha enviat; entre un i deu segons. Un “t’estimo” furtiu, un insult, és el que dura el compromís. Fins aquí arriba l’obsolescència programada. Just després d’haver-lo rebut, el missatge s’autodestrueix. No es guarda res. No queden rastres, ni proves, ni la possibilitat d’un retret. El logotip de l’aplicació és un fantasma.
Pertanyo a una generació nostàlgica amb síndrome de Diògenes existencial: acumulam i compartim records que tenen una utilitat relativa, més
El llenguatge icònic i el text han deixat testimoni del que vàrem ser i de com ho explicàvem
emocional que pràctica, com qui intercanviava cromos Panini al pati del col·legi. Les fotos de la nostra infantesa groguegen als àlbums dels nostres pares, i molts guardam les cartes que rebíem i els dietaris que escrivíem en una caixa de sabates, a l’habitació on vàrem créixer. Aquelles fotos i aquella lletra torta damunt del paper desperten la memòria que, al final, és l’únic que ens queda. Som allò que recordam. Allò que vam aprendre. Però, a més, el llenguatge icònic i el text han deixat testimoni del que vàrem ser i de com ho explicàvem. És a dir, de com ho vivíem. Gràcies al que conservam, podem reviure-ho, viure-ho altres vegades.
El motiu original de la fotografia i l’escriptura era la permanència. I també la transcendència. Tenien un significat. Des que va començar el mil·lenni, s’han creat més continguts que en tota la història anterior, i el seu creixement és exponencial i incessant. La durada de les coses perd sentit perquè el temps a la xarxa és un altre. El que prima és la immediatesa, la simultaneïtat, inabastables per a l’ésser humà. Mentre la medicina lluita com pot contra una de les pitjors malalties, que és l’alzheimer, la tecnologia de la comunicació va en sentit contrari. Escurça la data de caducitat.
La memòria està desprestigiada i, si tanmateix no tenim futur, per què hauríem de preocupar-nos pel passat? Però l’art, la cultura, la literatura, la música, el jo, tot és memòria. En què es transformaran? De quina manera es concebran a partir d’ara? Encara que, pensant-ho bé, potser no hi hagi millor representació del que som. Una imatge que obté alguns m’agrada ,un missatge perible, només una espurna fugaç que desapareix de seguida. O com ja deien els nostres besavis: no som res.