Capvespre a la Toscana
Crítiques a Renzi per haver endarrerit durant mesos l’operació per càlcul polític
La crisi del Monte dei Paschi di Siena ha arribat a un punt de no-retorn: el tercer banc d’Itàlia i el més antic del món sembla abocat a un rescat d’urgència.
Roma pretén esgrimir la legislació europea més benigna per evitar quitaments als petits inversors
Al Govern de Matteo Renzi li han esclatat a les mans, en pocs dies, dues mortíferes bombes, una política i una altra d’econòmica, connectades entre si. Al rotund rebuig en referèndum de la reforma constitucional, diumenge passat, hi ha seguit el que sembla el punt de no-retorn de la crisi del Monte dei Paschi di Siena (MPS), el tercer banc d’Itàlia –i el més antic del món–, que va de dret a un rescat d’urgència per part de l’Estat.
Mentre que ahir prosseguien al Quirinal les febrils reunions per donar vida a un nou executiu, el cas ardent de l’MPS estava paralitzat, gràcies a l’alleujament de la pausa borsària del cap de setmana. Tot indica que serà el futur govern, de formació imminent, el que aprovi el decret que avali la recapitalització –per un total de 5.000 milions d’euros– que necessita el banc per salvar-se. No semblava raonable que fos un gabinet en funcions, el de Renzi, el que prengués una decisió tan transcendental, en la qual estan en joc 26.000 empleats, 5 milions de clients i desenes de milers d’inversors particulars.
La decisió de nacionalitzar, de facto, el banc, s’ha fet inevitable perquè ha fracassat, com a mínim en part, el pla de recapitalització privada. Abans-d’ahir va transcendir de manera no oficial que el Banc Central Europeu (BCE) havia denegat la petició per ampliar tres setmanes el termini de la recapitalització, que expira el 31 de desembre. Segons els analistes, aquesta pròrroga poc hauria canviat les coses i per això el BCE va optar pel realisme.
Segons la premsa italiana, en el decret que ja és a punt per ser aprovat, el ministeri d’Economia intentarà acollir-se a les clàusules més benignes de la nova legislació europea sobre rescats bancaris, per minimitzar el mal als inversors. S’esgrimirà que es presenten “circumstàncies excepcionals” i un risc per a l’estabilitat financera general. El burden sharing (repartiment de càrregues), per tant, es farà recaure en els grans inversors i no en els petits estalviadors.
Oficialment, emperò, l’MPS continua amb el seu objectiu de recapitalització privada, sota la tutela de JP Morgan i Mediobanca. En teoria, l’Estat italià només subscriurà el capital al qual no arribin els inversors privats fins a assolir els 5.000 milions d’euros.
Durant les últimes hores han plogut les crítiques a Renzi –sobretot des dels mitjans pròxims a Berlusconi– per haver endarrerit durant mesos una operació de rescat indefugible. Al dimissionari primer ministre li retreuen haver donat prioritat al càlcul polític, a no malmetre les possibilitats de la victòria del sí en el referèndum. Al final, ha perdut en els dos fronts i passa el mort de l’MPS al pròxim govern.
L’MPS arrossega una situació de crisi de molts anys, motivada per operacions ruïnoses com la compra de la banca Antonveneta al Santander, el 2007, els tèrbols negocis amb derivats i una cartera gegantina de crèdits morosos. L’MPS, a més, va ser durant decennis un banc semipúblic, controlat pel desaparegut Partit Comunista Italià i després pel Partit Demòcrata (PD)