LES MANS MOLT LLARGUES
L’escàndol dels abusos sexuals de menors ha sacsejat el futbol anglès, amb milers de víctimes potencials, una vintena d’acusats i gairebé un centenar de clubs implicats
L’escàndol pels abusos sexuals a menors sacseja el futbol anglès.
Algunes van ser violades més de cent vegades, però van callar per salvar la seva carrera de futbolistes
La paraula escàndol s’associa en principi amb la política, i amb els àrbitres al terreny de l’esport; la noció d’abusos sexuals porta immediatament a la ment els que han passat al si de l’Església catòlica irlandesa i dels Estats Units, a la BBC i al món britànic de la música i l’espectacle en general; i el concepte d’encobriment s’identifica amb el Watergate i Richard Nixon. Les tres idees juntes i aplicades al futbol són una bomba.
Una bomba tan letal que ja es parla de l’escàndol més gran en la història del futbol d’aquestes illes, amb més de 300 exjugadors que han sortit a la palestra, ja amb quaranta o cinquanta anys a l’esquena i en molts casos la vida destrossada, per denunciar que de nens o adolescents van ser violats, abusats o assetjats per l’entrenador del seu club, un ajudant o un observador, aprofitant-se de la seva innocència i del desig de convertir-se en una estrella de la pilota. Però es tem que aquesta xifra no sigui més que la punta de l’iceberg, i en realitat hi hagi milers de víctimes.
Igual com va passar anteriorment amb els abusos de menors per part de sacerdots en escoles i orfenats, en molt poc temps s’ha passat de rumors que inspiraven principalment indiferència a les portades dels diaris, diverses investigacions i la creació d’una associació de suport als damnificats. I que tot el futbol d’Anglaterra, el més ric del món gràcies als drets de televisió i el que presumeix de la Premier League, sigui a la banqueta.
N’hi ha hagut prou que un exjugador, Andy Woodward, frustrat amb la lentitud de les investigacions policials, hagi abandonat l’anonimat i hagi parlat amb el diari The Guardian. El seu exemple ha estat imitat per altres (al voltant d’una vintena), i fins i tot internacionals com Matthew Le Tissier –que personalment no va rebre els abusos i que en el seu temps va ser criticat com a massa intel·lectual– han relatat el clima depravat que van viure de joves als vestidors. Els principals acusats (Barry Bennell, Bob Higgins, Hugh Stevenson, David King, Gordon Neely, Frank Roper, Eddie Heath, George Ormond...) són personatges secundaris desconeguts per al gran públic, fins i tot en l’àmbit estatal, entrenadors d’infantils i juvenils. Però fonts pròximes al cas asseguren que la cosa va molt més enllà, mitja dotzena del gairebé centenar d’implicats exerceixen en l’actualitat, i un d’ells és bastant important.
Diversos clubs ja han quedat esquitxats pel cas, perquè han donat feina o empleat com a observadors algun dels acusats, com és el cas del Newcastle United, el Southampton, el Leicester, l’Aston Villa i el Chelsea. Quan un nano de 15 anys es va queixar que rebia abusos sexuals, l’equip de Stamford Bridge va enviar un tècnic a parlar amb els seus pares per desdramatitzar l’afer, i el noi va continuar a l’equip. I, recentment, va pagar 65.000 euros al seu exjugador Gary Johnson a canvi que firmés una clàusula de confidencialitat i no expliqués el que sabia.
Però l’ull de l’huracà és Crewe, una ciutat de setanta mil habitants al centre d’Anglaterra, cruïlla de diverses línies de ferrocarril, on durant mig segle es van fabricar els Rolls-Royce, i actualment encara hi ha la factoria d’automòbils de luxe Bentley. I en particular el fantasmagòric estadi de Gresty Road, que es veu des de les finestretes dels trens que van de Londres –150 quilòmetres al sud– a Manchester –50 quilòmetres al nord–, la casa del Crewe Alexandra, de quarta divisió, l’equip en el qual jugaven Woodward i altres víctimes (David White, Paul Stewart, Anthony Hughes...) quan hi va haver els abusos. I en el qual entrenava Barry Bennell, que ha complert tres penes diferents de presó per delictes sexuals, una d’elles als Estats Units.
En el curs de les múltiples investigacions en marxa, un exdirectiu
de l’entitat ha explicat que es tenia coneixement de les activitats criminals del seu empleat, però se li va permetre continuar al club sempre que no “se’l deixés sol amb els nois” i no anés amb ells a viatges que requerissin passar la nit lluny de casa. Bennell, segons el relat de les seves víctimes, posava l’ull cada temporada als nens més vulnerables, i buscava situacions en les quals quedar-se sol amb ells. “Al principi únicament em tocava –explica Andy Woodward–, però ràpidament va passar de nivell i em va violar. No vull dir quantes vegades, però van ser moltes, al llarg de quatre anys”. “Només vaig voler pretendre que res no havia passat, i oblidar-ho –explica Steve Walters–. Sabia que si ho denunciava seria el final de la meva carrera, i durant aquest temps he guardat el secret. M’he tret un gran pes de sobre”. Paul Stewart, exjugador del Tottenham i el Liverpool, recorda que l’exentrenador del Crewe Alexandra el va amenaçar amb matar el seu pare, la seva mare i els seus dos germans si deia una sola paraula, i que les cicatrius que li va deixar l’afer el van empènyer a la beguda i a les drogues. Chris Unsworth assenyala que va ser violat entre cinquanta i cent vegades, i no va dir res sobre això “perquè volia triomfar en el futbol i pensava que era el preu que havia de pagar ”.
Així com Bennell ha estat a la presó després de confessar delictes sexuals contra sis nens, un entrenador de juvenils del Southampton, Bob Higgins, va ser trobat innocent el 1992 per un jutge de totes les acusacions que pesaven sobre ell, i ha continuat treballant fins que va sorgir l’escàndol fa unes setmanes. Això malgrat que un programa del Canal 4 el 1997 plantejava nombroses qüestions sobre el seu comportament (es va fer cristià renascut i batejava nus als nens a la banyera de casa seva), i que la mateixa federació de futbol es va desmarcar completament d’una acadèmia de formació de nens que va fundar, donant a entendre (sense explicar les raons) que no recomanava ningú que hi inscrigués els seus fills.
La reacció inicial de les institucions i clubs implicats en l’escàndol ha estat la negació en el millor dels casos, i l’encobriment en el pitjor, amb l’oferiment de suborns a les víctimes perquè continuessin callades.
La Federació Anglesa de Futbol, alarmada per l’impacte potencial del cas tant en l’àmbit legal com d’imatge, ha reaccionat amb extraordinària lentitud, fins a llançar finalment la seva pròpia investigació independent, amb dubtes de les víctimes sobre la imparcialitat d’aquesta. La iniciativa la porta la premsa, i un bufet d’advocats de Manchester que ha ofert els seus serveis pro bono. I la impressió és que encara han de sortir tones d’escombraries.
Són personatges secundaris del món de la pilota, observadors i entrenadors d’infantils i juvenils Alguns, com el Chelsea, van pagar importants quantitats a exjugadors perquè guardessin silenci