ELS NUSOS DEL DICTADOR
El 18 de novembre del 1976 es va aprovar la reforma política: el que el dictador havia deixat lligat i ben lligat començava a deslligar-se
Amb la reforma del 1976 es va començar a desfer el que havia deixat ben lligat.
Aquell estiu del 1976 Adolfo Suárez havia estat nomenat president del govern espanyol. Tenia un “petit” encàrrec del rei Joan Carles: agafar un país educat en una dictadura de 40 anys i convertir-lo en una democràcia. Aconseguir aquella meta suposava desmuntar el règim franquista peça per peça; anul·lar-ne les estructures de poder, que estaven incrustades per tota la societat; vèncer la resistència d’unes Forces Armades que es consideraven dipositàries de la legalitat franquista; convèncer l’oposició democràtica de la seriositat del propòsit i, sobretot, desactivar les restes del feixisme refugiades al búnquer des del qual defensaven les seves creences i atiaven militars i policies.
Adolfo Suárez s’havia compromès a “fer normal en la llei el que al carrer és simplement normal”. Però calia fer-ho tot sense trencar la pau civil, aconseguint que els vells enemics es donessin una altra vegada la mà. “Tot està lligat i ben lligat”, havia dit el general Francisco Franco en el seu missatge de Nadal del 1969. La tasca començava per trobar els nusos i desfer-los. I, com va dir Suárez, es tractava de rehabilitar la casa perquè els seus propietaris tinguessin un sostre, sense que no hi faltessin la llum ni l’aigua a les canonades.
Era una tasca de gegants quant a la dimensió històrica. Era una feina d’orfebres en la composició de les peces. Era una missió impossible. Era tot tan complicat que no és estrany que ara hi hagi gent que pensi que va ser irreal; que tot allò va ser una ficció muntada sobre la complicitat de militars sediciosos, comunistes que van patir l’exili, presos que van sortir de les presons, policies repressors, falangistes de camisa blava, cristians de confessió, socialistes emergents, franquistes de mans brutes, terroristes que continuen matant, poders fàctics que no accepten el canvi, reformistes honestos i arriscats partidaris de la ruptura. Tots ells, angoixats per la tràgica història d’aquest país i la por de repetir-la.
Doncs no, senyors: tot va ser real. Fins i tot la por de repetir la història va ser absolutament real, entre altres coses perquè el final de la guerra civil quedava 36 anys més a prop, els generals que l’havien guanyada eren vius i eren vius els combatents derrotats. Algunes de les seves restes continuen avui a les cunetes. La lògica pèrdua d’aquella por pel relleu generacional i l’oblit de la història són algunes de les claus de les tensions actuals i de l’afany revisionista que s’observa en alguns líders i formacions polítiques.
En aquell clima d’organitzar la transició d’una dictadura a la democràcia, amb tan pocs antecedents pacífics al món, es van plantejar els mateixos dubtes que avui planteja al govern de Mariano Rajoy per parlar de re- forma de la Constitució: línia conductora, model a seguir, consens de partida, quin és el final previst i amb quin procediment i agents.
La línia conductora i el final previst eren els marcats pel rei Joan Carles: una democràcia occidental, sense cognoms, després de gairebé mig segle de “democràcia orgànica”. Una democràcia amb tots els partits, inclosos els que havien estat derrotats en la més sagnant de les nostres guerres civils.
El Rei ja havia pactat amb Santiago Carrillo –amb Manuel Prado com a mitjancer– que el Partit Comunista, llavors considerat determinant, no impediria el procés. A canvi, es decretaria la seva legalització en el moment que fos possible.
El consens de partida era escàs. L’Espanya política es dividia en tres parts: els qui s’oposaven al desmuntatge del règim franquista, els qui propugnaven una reforma dins de la legalitat i els qui només acceptaven la ruptura amb exigència de responsabilitats. En aquesta última tesi hi havia els partits polítics d’esquerres, molt nombrosos i dispersos, encara il·legals, però amb activitat tolerada pel govern i la part més important de l’aleshores
anomenada oposició democràtica. La solitud d’Adolfo Suárez era notable, però tenia amb ell la majoria de l’opinió publicada i sectors influents de l’opinió pública, que entenien els riscos de la ruptura, que podria ser violenta.
I la clau escollida per obrir la porta del canvi, uns folis mínims que Torcuato Fernández-Miranda, autor jurídic i intel·lectual del guió, va lliurar a l’executor i actor principal, Adolfo Suárez: “Pren aquest paper, no té pare”. L’endemà, Suárez el va portar al Consell de Ministres. Era el 24 d’agost del 1976. Suárez no havia complert els 50 dies a la presidència del govern, però tenia pressa per acabar l’edifici: va encomanar la redacció final a uns equips jurídics la feina dels quals revisava personalment. L’equip dirigit per Landelino Lavilla va corregir tot el que sonava a plebiscit, va suprimir el caràcter orgànic que Torcuato atribuïa al Senat i va establir un matís transcendent: no era “llei de Reforma Política”, sinó “llei per a la Reforma Política”. No era un punt d’arribada. Era el punt de partida que anunciava una reforma constitucional.
Redactat el text, faltava el fet fonamental: convèncer i aprovar-lo. El primer punt el va aconseguir Suárez reunint-se amb la cúpula militar al mes de setembre. Va haver de respondre a la pregunta de si tenia previst legalitzar el PCE, i el president va respondre que “amb els estatuts vigents” no era legalitzable. Alguns ho van entendre com una promesa de mantenir-lo en la il·legalitat, i li van passar factura quan set mesos després el va legalitzar. Va parlar també amb l’Església. El segon punt, aprovar-lo, es va aconseguir, de nou, amb una feina d’astúcia i artesania. Suárez va aconseguir que passés l’informe del consell nacional del Movimiento, que no era vinculant però que podia tombar el projecte. El truc va consistir a anomenar-la “Ley Fundamental”, com les del franquisme, encara que estava destinada a ser la primera peça de la seva derogació. I així va arribar a les Corts franquistes. “És impossible que aquestes Corts aprovin això”, avisava Miguel Herrero de Miñón, sabedor que aquella norma era, efectivament, l’harakiri del franquisme, com després se la va anomenar.
Però es va aprovar. El 18 de novembre del 1976, dos dies abans del primer aniversari de la mort del general Franco, el que el dictador havia lligat i ben lligat començava a deslligar-se. Suárez va donar una de les imatges de la seva vida: el respir d’alleujament recolzant el seu cap al respatller del seu escó. Martín Villa li havia dit a Landelino: “Si no treus 425 vots, això és un fracàs”. I se’n van treure exactament 425, de vots, a base d’una ímproba feina de seducció, maniobres d’enviar els més díscols a Panamà i potser d’algunes promeses de futur. Tot valia i va valer per a una operació d’aquella dimensió històrica. Van votar en contra 59 procuradors, entre els quals set tinents generals de l’Exèrcit de Terra i de l’Aire i un general jurídic de l’Armada. Aquest diari va escriure l’endemà: “Les Corts han donat un sí rotund a les Corts d’una nova etapa històrica, la que correspon a l’afirmació fonamental del govern: la sobirania resideix en el poble”.
I, després el referèndum, programat per al 15 de desembre amb una cançó de Vino Tinto que deia: “Parla, poble, parla, parla sense temor, no deixis que ningú no decideixi per tu”. Però tampoc res no va resultar fàcil. La Plataforma de Organismos Democráticos no acceptava la consulta. L’òrgan oficial del PSOE, El Socialista, veia autocràtic el procediment. Els partits Socialista, Comunista, PSP, Federación Socialista Democratica, Assemblea de Catalunya, PNB i Galleguistas Independentes van propugnar l’abstenció. Les parets del país es van omplir de pintades de “no votis”. I, quatre dies abans de la consulta, el GRAPO va utilitzar el factor por: va segrestar Antonio María de Oriol. Però, un cop més, Suárez va utilitzar els seus mecanismes de convicció: “Aquest govern compromet la seva autoritat en impedir que la violència aconsegueixi imposar-se a un Estat de Dret (...) Demà governen 22 milions d’espanyols. Demà comença, si el seu vot és afirmatiu, una nova etapa històrica basada en la sobirania popular. Farem possible (...) una nova oportunitat per a la concòrdia, la normalitat i la pau civil”.
La participació va ser del 77,4%. Vots afirmatius, 94%. Els partidaris de l’abstenció només van aconseguir un 22,6%, incloent l’abstenció tècnica. El poble espanyol era partidari de la reforma. Per aquella reforma i la manera de fer-la: una petita llei de només cinc articles i tres disposicions transitòries l’aprovació de les quals havia fet titular a
Diario 16: “Adéu, dictadura, adéu”. A partir d’allà es va negociar tot, des de la legalització de partits a les normes electorals. A tota velocitat: les primeres eleccions democràtiques van trigar exactament sis mesos. I sense cap exclusió.
Les claus, potser vàlides per a un moment com l’actual, són senzilles, però imprescindibles: tenir clar el projecte de país, encertar amb l’instrument legal per a les reformes, negociar les discrepàncies, acceptar l’opinió de la majoria, i grandesa, fins i tot una mica d’atreviment, per legislar. El lector dirà quantes d’aquelles claus continuen vigents.
Les claus de la transició, potser vàlides per a un moment com l’actual, són senzilles, però imprescindibles: tenir clar el projecte de país, encertar amb l’instrument legal per a les reformes, negociar les discrepàncies, acceptar l’opinió de la majoria i grandesa, fins i tot gosadia, per legislar