“Què deuen voler els americans?”
El 1967 l’Espanya de Franco va fer de mitjancera en total secret entre Castro i els Estats Units
L’Administració Johnson volia acostar-se a Cuba però li calia un mediador discret El diplomàtic Martín Gamero, cap de l’OID, va passar dos dies amb Castro, però no va poder convence’l
El 1967 Estats Units va provar de restablir relacions amb Cuba davant la creixent influència soviètica sobre l’illa i va pactar amb el Govern espanyol per acostar-se a Fidel Castro. Totes les parts implicades (els EUA, Espanya i Cuba) van pactar que la missió seria tan secreta que, arribat el cas, es negaria que s’hagués produït. Els fets centrals d’aquesta peculiar aventura cubana es van desenvolupar entre el 13 de novembre i el 21 de desembre del 1967 i els protagonistes van ser el president Lyndon B. Johnson; el seu secretari d’Estat, Dean Rusk; el ministre espanyol d’Afers Exteriors, Fernando María Castiella; el cap de l’Oficina d’Informació Diplomàtica Espanyola (OID), Adolfo Martín Gamero; i, naturalment, Fidel Castro. Franco va seguir els esdeveniments des d’El Pardo. Després de les bones gestions espanyoles, Washington va quedar en espera d’un senyal d’acostament de Castro que no va arribar mai perquè ell va pensar que Johnson i Rusk, i no els espanyols, l’enganyaven.
El president dels EUA tenia l’esperança, només confessada als seus íntims, d’acostar-se a Cuba. Johnson sabia que imperativament havia de parlar amb Fidel, però no trobava ningú al seu entorn que pogués ser rebut discretament pel líder cubà. La tensió entre les dues nacions era tan alta que només la idea de parlamentar obertament semblava forassenyada. Johnson va debatre la qüestió amb el seu secretari d’Estat, Dean Rusk, i van arribar a una conclusió: la diplomàcia espanyola, la de Franco, era la que estava més ben col·locada per obrir un camí de retrobament amb Cuba. I així es va gestar un dels secrets més ben guardats: les converses espanyoles amb Castro en nom dels Estats Units, només conegudes després de la desclassificació dels documents que les expliquen i als quals va accedir La
Vanguardia anant als National Archives and Records Administration (NARA), a Washington.
Rusk va parlar amb el ministre espanyol d’Exteriors Fernando María Castiella (1907-76), atípic falangista basc format a les universitats de Cambridge, París, Ginebra i Madrid. Washington va establir els criteris dels tractes amb Fidel i va ser Castiella el que va elegir l’interlocutor per dur a terme el delicat encàrrec. La gestió es va encarregar a Martín Gamero (1917-87), diplomàtic cap de l’OID, que havia estudiat a Madrid, França, Anglaterra i Alemanya. Un personatge que el difunt Carlos Sentís va definir en aquest diari com “un home alt i fort: un Clark Gable a l’espanyola”.
Martín Gamero va viatjar a Cuba i va parlar i parlar amb Fidel el 27 i 28 de novembre. Com a resultat va elaborar un informe d’una vintena de folis que va ser lliurat a la presidència dels Estats Units. El document porta per enunciat “Actitud de Castro sobre possible modus vivendi amb els Estats Units. Memoràndum d’informació. Secret sensible”. La data és del 7 de febrer del 1968 i conté un preàmbul en què s’analitzen els resultats de la missió. Castro, va escriure Gamero, va semblar sorprès per la “iniciativa sobre la qual reflexionaria acuradament”. No obstant això, va manifestar un llarg recital dels seus greuges que “en general semblava rebutjar la possibilitat de confiar en els Estats Units”.
Martín Gamero va arribar a l’Havana el 25 de novembre del 1967 després de prendre totes les precaucions per evitar “que es tingués coneixement de la missió que se m’havia encomanat”, consta en la memòria de la Casa Blanca. A l’espanyol li va sorprendre la rapidesa amb què Castro el va rebre en audiència, “cosa que va ser interpretada com una prova de l’interès” del líder cubà. El dilluns 27, Castro el va convidar a sopar. La trobada va durar tres hores i mitja i va tenir lloc a la casa de la sotssecretària del ministre de la Presidència, Celia Sánchez, la cèlebre guerrillera. El cubà i l’espanyol van sopar tots dos sols.
L’endemà, Castro va convidar altre cop Martín Gamero, aquesta vegada a una excursió al camp en jeep, durant la qual Castro no va parar de parlar i “va expressar un inusitat interès i gran coneixement dels diferents elements del pla de desenvolupament agrícola”. Aquesta segona entrevista va durar sis hores, des de les dues fins a les vuit del vespre. Les dues trobades, escriuria l’espanyol, “es van caracteritzar pel seu aire cordial i la seva atmosfera relaxada”.
Quan Fidel va voler, Martín Gamero va iniciar el seu encàrrec. Va fer algunes consideracions prèvies subratllant la necessitat de mantenir el secret total sobre la missió, i Castro va assentir amb promptitud. Martín Gamero es va referir a la intenció del Govern espanyol de negar qualsevol filtració que es pogués produir, i tots dos també hi van estar d’acord. El diplomàtic va explicar que Espanya actuava com a intermediària i Castro va acceptar i va escoltar.
Martín Gamero va repetir llavors a Castro les paraules del secretari Rusk: “Potser seria beneficiós recordar en aquest moment que només hi ha dues qüestions no negociables. Per una banda, la intervenció de Cuba en el suport a les activitats de la guerrilla i la subversió en altres nacions d’Hispanoamèrica; i, per una altra, la presència d’armes soviètiques en territori cubà. En canvi, els EUA no tenen la intenció d’interferir en la situació política interna de Cuba”, d’acord amb “la promesa que Kennedy va fer a Khrusxov durant la crisi dels míssils”.
Fidel va guardar silenci una estona. Llavors va expressar la seva gratitud pels bons oficis d’Espanya i va assegurar a Martín Gamero que la missió es mantindria en secret i va preguntar: “Per què deuen estar pensant els americans en això, ara?”. Gamero va contestar que, segons la seva opinió, potser els EUA tenien la sensació que s’havia creat l’atmosfera adequada perquè l’Havana estigués interessada en el suggeriment que estava ara posant sobre la taula.
El diplomàtic espanyol va expressar al seu informe que era conscient que Castro prenia bona nota dels seus arguments, però el líder cubà no va fer el més mínim comentari. Després d’aquesta explicació, Castro va tornar a mostrar la seva sorpresa per la iniciativa i li va dir: “Hem de pensar acuradament sobre aquest missatge sorprenent; haurem d’analitzar-lo i estudiar tots els seus elements en relació amb el que veiem i sentim cada dia, però la meva reacció inicial és que no crec en la sinceritat dels americans. Això podria ser un nou truc. Hem patit massa anys de decepció per creure’nsels ara, sense més ni més.”
I, a continuació, Castro es va embarcar en un extensíssim missatge sobre els esforços de tota mena que els nord-americans havien fet per acabar amb la resistència cubana. Martín Gamero ho va expressar així: “La digressió de Castro en aquest punt va ser molt llarga”.
Finalment, Castro va anunciar: “Cuba creurà en la bona fe dels EUA quan vegi aquest gran país preparat per compartir els seus enormes recursos amb els països en desenvolupament, d’una manera sincera i generosa, en lloc de tenir-los per a la seva explotació”. A Washington també van quedar a l’aguait per si algun signe de Castro permetia continuar amb la iniciativa, que no va ser rebutjada, però que no va prosseguir per falta de resultats.