Diccionari d’hivern
Robots i algoritmes anuncien el veloç desplegament del capitalisme de ciència-ficció L’auge del populisme s’està convertint en un argument obsessiu en el debat públic Després de quatre anys d’alta tensió, la dreta espanyola diu que vol el diàleg amb Cat
Cada època té les seves paraules. I en els temps accelerats, el vocabulari sol tenir molt de moviment a la banqueta. Hi ha paraules que es cremen de tant fer-se servir, d’altres perden gràcia i brillantor i a d’altres se’ls evapora lentament el sentit. Es fabriquen neologismes per intentar descriure el més nou i tornen algunes paraules de l’avi. Amb un breu diccionari d’hivern gairebé es pot escriure una crònica política.
A ÏLLACIONISME. Estratègia guanyadora en les eleccions presidencials dels Estats Units, a falta de saber els veritables plans de Donald Trump. El nou govern dels Estats Units es concentrarà més en els seus interessos nacionals, pactant zones d’influència amb Rússia, tensant relacions amb la Xina i refredant llaços amb la Unió Europea, a qui se li exigirà una despesa més elevada en defensa. Proteccionisme i poders regionals concertats per controlar el món. Exemple: el destí d’Ucraïna podria ser més incert que mai. Una política nord-americana accentuadament aïllacionista podria tenir dos efectes a Europa: reforçar i potenciar la Unió després del cicle electoral del 2017 (eleccions presidencials a França al maig i comicis federals a Alemanya a la tardor), o contribuir a la seva disgregació per sobredosi de sobiranisme nacionalista.
ALGORITME. Paraula d’origen àrab que segurament ens acompanyarà fins a l’eternitat. Deriva d’AlJuarismi, nom d’un savi nascut al voltant de l’any 730. Matemàtic i bibliotecari del califa de Bagdad, Al-Juarismi és considerat el pare de l’àlgebra i el principal difusor de la numeració hindú, que avui es fa servir arreu del món. Les seves regles per a les operacions matemàtiques van ser anomenades aljuarismes. En l’era digital, un algoritme informàtic és una regla operativa per al processament de dades. Els algoritmes organitzen la informació, la filtren, l’agrupen i la discriminen. Sense algoritmes no es podria buscar res a Google. Les prioritats temàtiques de Facebook són regulades per algoritmes. Les batalles d’opinió a Twitter són arbitrades per algoritmes, que estableixen les jerarquies (trending topic). Els serveis d’intel·ligència de mig món fan servir algoritmes per buscar agulles al paller de les converses i missatges massivament controlats... L’historiador israelià Yuval Noah Harari, autor de dos llibres del tot imprescindibles sobre les actuals perspectives de la humanitat (Sapiens i Homo Deus) afirma que al segle XXI qui controli els algoritmes controlarà el món. S’acaben d’anunciar nous algoritmes per detectar millor els missatges favorables al terrorisme islàmic a les xarxes socials. Al-Juarismi contra el nou califat de Bagdad.
AUTOMATITZACIÓ. Durant la recent campanya electoral als Estats Units, un camió tràiler de 18 eixos sense conductor va transportar 50.000 llaunes de cervesa Budweiser entre dos punts de distribució separats per 200 quilòmetres, a l’estat de Colorado. Conduït per algoritmes, el vehicle va fer el recorregut en dues hores. La notícia va ser àmpliament difosa i una calfred va recórrer l’esquena de tots els camioners dels Estats Units i de la resta del món. Les eleccions presidencials les va guanyar Trump, home blanc, ros com la cervesa, que promet “retornar” els Estats Units als nord-americans, frenant les deslocalitzacions industrials i l’arribada massiva d’immigrants. Nostàlgia d’un món sense tants sobresalts i amb perspectiva: una carretera recta, un home al volant i una llauna de refresc.
B ASES. Concepte clàssic del llenguatge polític que resisteix totes les modes. Sempre hi ha bases. I sobre les bases s’aixequen les cúpules. Les bases solen obeir, però de vegades protesten i s’irriten. L’apel·lació al vot directe de les bases és una novetat recent en la política espanyola, sempre molt vertical. Les bases socialistes han digerit malament el brusc canvi de posició del partit sobre la investidura de Mariano Rajoy. El vergonyós espectacle de finals de setembre al carrer Ferraz de Madrid trigarà anys a ser esborrat de la memòria militant. Les brases continuen cremant, malgrat que ara no surtin als telenotícies. Amb menys amics després de les seves declaracions al programa de televisió Salvados i totalment desproveït de suports fàctics, Pedro Sánchez encara té possibilitats. Dubta. S’ha quedat sense cercle de confiança. I li acaben de retirar l’escorta. El ministeri de l’Interior la considera innecessària.
BIPARTIDISME. El moment més baix del bipartidisme espanyol va tenir lloc en les eleccions al Parlament Europeu de maig del 2014, en què PP i PSOE es van situar per primera vegada per sota del 50%. Hi va haver repunt en les municipals de maig del 2015, malgrat els mals resultats de populars i socialistes a les grans ciutats. A les generals de desembre del 2015 van tornar a fregar el mínim històric, recuperant cinc punts en les genetes rals de juny del 2016, gràcies al vot d’ordre favorable al PP. (El Brexit britànic, pocs dies abans del 26 de juny, hi va influir.) Les obres de restauració del bipartidisme s’han posat en marxa després de l’atzarosa investidura de Mariano Rajoy. El Govern espanyol necessita un mínim d’estabilitat i el PSOE necessita temps per apagar l’incendi de les bases i reconstruir-se. El PP vol reabsorbir el vot que ha fugit cap a Ciutadans. Els socialis- volen parar els peus a Podem, com sigui. El PP desitja un PSOE feble, però no moribund. El Partit Socialista té ganes de ser “útil”. En menys de trenta dies ha germinat a Madrid la política de concertació nacional. Garrotades parlamentàries de dia, acords estratègics de nit.
BRIGADA ARANZADI. En un debat dut a terme a Madrid fa dos anys, el jurista Miguel Herrero y Ro-
dríguez de Miñón, ponent constitucional per UCD, va dir que la qüestió catalana “no es pot resoldre recorrent a l’Aranzadi”. (Imprescindible compendi de jurisprudència editat durant dècades per l’editorial Aranzadi.) Aquestes paraules anaven dirigides a l’advocat de l’Estat Jaime Pérez Renovales, aleshores subsecretari de la Presidència, present en el col·loqui. Els advocats de l’Estat i altres cossos d’elit del funcionariat són avui la fracció més poderosa de l’Executiu espanyol. Manen. L’expressió Brigada Aranzadi ha agafat cos, amb vocació irònica, en la mesura que descriu una realitat. En aquesta legislatura, la Brigada Aranzadi es planteja un enfocament més explícitament polític de la qüestió catalana, cosa que és una novetat interessant.
CONSENS. Paraula màgica a Espanya des del 1977. També a Catalunya. El consens apaivaga i delimita. Qui queda fora del consens arrisca la més aspra marginalitat. Així ha estat durant quaranta anys. Esgotat aquest llarg cicle, la renovació del consens exigeix unes noves bases materials, polítiques, ideològiques i generacionals, ja que tots els marcs estan en crisi. No és fàcil avui el consens.
DIÀLEG. Paraula màgica en qualsevol situació de conflicte. El Govern espanyol crida ara al “diàleg” amb les institucions catalanes després de més de quatre anys de quietisme. La immobilitat ha estat una estratègia. Rajoy interpretava el conflicte català com un risc i una oportunitat. L’oportunitat de mantenir coagulat l’electorat conservador en una legislatura d’alt desgast. Sense el factor català, el PP hauria obtingut menys de 123 diputats el 20 de desembre del 2015. Malgrat això, el desgast va ser molt fort, fortíssim. Amortitzat el quietisme, el Govern de Madrid ara ofereix di- àleg. Aquesta oferta significa l’admissió que alguna cosa s’ha fet malament. El Govern espanyol comença a corregir una estratègia errònia, però li falta bona prosa i una millor escenografia. Unes recents declaracions del ministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido –“Som majoritaris i hem d’imposar nosaltres el diàleg”–, són d’antologia. Per ser creïble, tota oferta de diàleg s’ha d’expressar amb intel·ligència emocional, ha de ser concreta i ha d’anar al fons del litigi. Al ministre Zoido, exalcalde de Sevilla, només li va faltar dir: “Dialoguin, cony!”.
DÍSCOL. Expressió molt repetida per definir els socialistes disconformes amb la comissió gestora del PSOE. Podrien haver estat definits com a “dissidents” o “crítics”, però s’ha preferit un adjectiu referit a la desobediència. “Ara l’autoritat sóc jo”, va dir al carrer Ferraz l’enviada del PSOE andalús, a finals de setembre. L’obediència continua sent un referent molt important en la cultura política espanyola.
FULL DE RUTA. Fa un temps a Catalunya no es podia sortir de casa sense un full de ruta. Aquesta expressió, un anglicisme derivat de roadmap (agenda, pla, programació), va arribar a tenir un ús obsessiu en els mitjans polítics catalans a propòsit del pla sobiranista. S’observa ara un cert desgast. Són molts els fulls de la ruta. Cada partit independentista té la seva pròpia roadmap i el públic comença a saber-ho.
KELLY. Nom que reben les netejadores de les habitacions dels hotels. Fa uns anys van crear una associació per defensar els seus interessos (Les Kellys) i estan començant a trencar la barrera de la invisibilitat. Les seves condicions laborals s’han vist molt afectades per les externalitzacions. Moltes d’elles cobren 2,15 euros per habitació. Poc més de mil euros al mes amb jornades de fins a 12 hores. Les kellys s’estan convertint en símbol del sector social més castigat per la crisi: els treballadors amb sous baixos i llocs de feina precaris. Les seves reivindicacions emergeixen al marge dels sindicats.
POPULISME. Veritable paraula de l’any, coronada per la victòria de Donald Trump als Estats Units. Concepte difícil de definir per les ciències polítiques, el populisme sembla que està ocupant tot l’espai públic, de manera que ja es distingeix entre populismes de dreta i populismes d’esquerra. De populisme n’hi ha des de fa un munt d’anys, però el concepte va quedar molt desacreditat en l’Europa de la postguerra. Ara torna i sembla que ho amara tot. Es comença a abusar d’aquesta paraula en el combat de les idees. “L’infern són els altres”, va escriure Jean-Paul Sartre. Ara, els populistes sempre són els altres.
POSTVERITAT. Paraula de l’any segons el diccionari d’Oxford, un dels més complets de la llengua anglesa.
Post-truth. La utilització deliberada de la mentida en la propaganda pro Brexit i en la campanya electoral de Donald Trump han causat una gran commoció entre els liberals anglosaxons més genuïns. Els mitjans de comunicació tradicionals se senten rebregats i ultratjats per les dinàmiques de les plataformes digitals. La postveritat, segons l’Oxford English
Dictionary, seria aquella circumstància en la qual els fets objectius influeixen menys en la formació de l’opinió pública que les crides a l’emoció i a la creença personal. Els algoritmes que gestionen i regulen les xarxes socials tenen a veure alguna cosa amb el fenomen. El savi Al-Juarismi alimentant el populisme! Postveritat. El neologisme és veritablement enginyós i el periodisme ja n’està abusant. Com podríem suportar alguns dinars i sopars nadalencs sense una mica de postveritat?
PROCRASTINAR. Posposar, ajornar, diferir. Expressió originària del llatí (cras: demà), que va saltar a l’anglès (to procrastinate ) i ara torna al castellà de batalla, amb els llibres d’autoajuda i els manuals per a executius. No deixis per demà el que puguis fer avui. No ajornis. S’està posant de moda en el periodisme polític.
QUOTA (‘CUPO’). Relíquia del segle XIX a l’Europa del segle XXI. Pedra angular de l’autonomisme foral basc i navarrès. Disposició addicional primera de la Constitució del 1978: “La Constitució empara i respecta els drets històrics dels territoris forals”. El concert defineix la hisenda pròpia i la quota és l’import a pagar. La Hisenda basca i l’espanyola tenen pendent la liquidació de la quota des de l’any 2007. Les discrepàncies sobre la seva valoració econòmica suposen uns 1.600 milions d’euros, des de l’òptica del Govern basc. Aquest assumpte serà punt central en la negociació per al suport del PNB als pressupostos generals de l’Estat del 2017, en què Mariano Rajoy pensa intervenir personalment. Els nacionalistes bascos, al seu torn, han pactat un govern de coalició amb el PSEPSOE. Centralitat política del foralisme, mentre sona una cançó de fons, amb un lleuger accent andalús: “...la igualtat entre els espanyols...”.
REFERÈNDUM. Un fantasma recorre Europa, el fantasma dels referèndums. Un nou malson dels governs i dels grups dirigents. Ja s’està teoritzant contra la democràcia directa, després d’un període de certa fascinació general. Cap govern europeu no vol sentir parlar de referèndums, però la majoria parlamentària catalana manté la seva exigència de referèndum d’independència, invocant el suport popular a la consulta, fins ara molt contundent en tots els sondejos. “Referèndum o referèndum”, diu la doctrina Puigdemont. La veritat política a Catalunya, tot i això, és com una nina russa: dins de cada peça se n’amaga una altra. Dins de la consigna referèndum hi ha la preparació de noves eleccions al Parlament de Catalunya. No és una postveritat. És la política catalana, sempre mediterrània.
REFORMA. Davant els referèndums, reformes, diu el nou realisme polític.
ROBOTS. L’arribada massiva dels robots és a la cantonada, diuen els experts. Cinc anys, o menys. L’assagista Andrés Ortega acaba de publicar un llibre molt oportú sobre això (La imparable marcha de los robots). Els robots i els seus algoritmes canviaran la vida quotidiana, generaran una nova dimensió de l’economia i poden acabar eliminant més del 40% dels actuals llocs de treball. Entrarem molt aviat en el capitalisme de ciència-ficció. La gent ho intueix i s’espanta. Una reacció rabiosament humana davant del que és desconegut. Acabo d’escriure un raonament populista?