Qui s’arrisca a negociar?
Durant la passada legislatura, el PP català es va fer un tip de demanar més presència de l’Estat a Catalunya i, tot i que Mariano Rajoy va arribar a presumir en públic del nombre de visites a la capital catalana, el seu cotxe no creuava Barcelona. La participació del president del Govern central s’ha concentrat en reunions de partit en hotels estratègicament situats en els extrems de la ciutat de fàcil accés des de l’aeroport. Ni la llotja del Camp Nou serviria com a bàlsam. Mai l’ha utilitzat un president del Govern espanyol. Però és que a més, Rajoy és soci orgullós del Reial Madrid, va defensar sense objeccions Cristiano Ronaldo com a candidat a la pilota d’or i va enviar la seva vicepresidenta a l’última final de la Champions que va guanyar el Barça a Berlín.
Així que la cosa, fins i tot en la diplomàcia esportiva, està en mans de Soraya Sáenz de Santamaría, que ha canviat el protagonisme que ofereix la roda de premsa del consell de ministres per la seu de Delegació del Govern espanyol a Barcelona. De l’anunci de recursos d’inconstitucionalitat a l’aposta pel diàleg. La vicepresidenta ha aconseguit imposar el seu relat. I per ella ja és una victòria. Disposa de despatx i agenda oberta a Barcelona i, per primera vegada, el delegat del Govern central a Catalunya a les seves ordres té una missió més enllà de denunciar, complimentar i ser complimentat. La imatge que ofereix Santamaría és la de negociadora política amb
La causa contra Forcadell revolta més l’independentisme que l’oberta contra Artur Mas
el marge de maniobra necessari per oferir la mà, però disposada a agafar tot el braç de l’adversari.
A la defensiva, l’independentisme situa l’operació diàleg al terreny de la propaganda però assumeix que les expectatives d’una mesa de negociació assosseguen una part del sobiranisme mobilitzat fins ara a cop d’efemèride, dia històric o resolució judicial. Així que mentre Santamaría organitza el seu particular Súmate amb Ciutadans i PSC, el president Puigdemont convoca una reunió per avaluar el full de ruta cap al referèndum a canvi de tramitar els pressupostos catalans. També serà una cita tàctica. La convocatòria és una exigència de la CUP, però l’objectiu no és la unilateralitat, sinó reunir els actors polítics i socials compromesos amb el dret a decidir. Això permetria mantenir a la taula als comuns d’Ada Cola i la porta oberta al referèndum acordat amb l’Estat.
El preàmbul serà la mobilització institucional i ciutadana de divendres per la declaració de Carme Forcadell davant el TSJC. La causa per desobediència contra la presidenta del Parlament és la que més revolta el sobiranisme –més que la lligada a la consulta del 9-N contra Artur Mas– perquè es tracta d’un càrrec electe en actiu. Però sobretot estressa el calendari fixat per al referèndum. També per interès partidista. Si la inhabilitació de Forcadell, en un esprint judicial sense precedents, arribés abans de febrer, el procés entraria en terreny desconegut. Això sí, la CUP s’estalviaria votar els pressupostos i ERC tindria la seva gran oportunitat electoral. I amb aquest panorama, ara qui s’arrisca a Catalunya a seure a negociar?