El futbol espanyol i el fisc
EL futbol a Espanya continua sent una activitat molt peculiar. Té tots els ingredients d’un negoci important –Reial Madrid i FC Barcelona superen els 500 milions d’euros en ingressos per temporada–, rep una cobertura mediàtica amplíssima i, tot i això, es manté dins de marges sentimentals gràcies a la passió, juvenil en molts casos, de l’aficionat. Aquesta combinació ajuda a entendre la singular relació que existeix entre les estrelles de la Lliga espanyola i l’Agència Tributària.
Durant el franquisme, el futbol va adquirir la mala fama de ser el pa i circ del poble. Avui, decennis després, el futbol no només no ha caigut a un lloc secundari sinó que ha guanyat rellevància mediàtica i respectabilitat en la societat. Ningú no s’avergonyeix de ser seguidor d’un equip i ja ningú no s’atreveix a associar l’aficionat amb una persona mancada d’inquietuds intel·lectuals. Amb aquest ambient, no és d’estranyar que les successives administracions hagin aviciat el futbol. Sota el mandat de Felipe González, el 1995, el govern va arribar a impedir que dos clubs –el Sevilla i el Celta de Vigo– fossin descendits pels seus deutes, cosa que va obligar fins i tot a ampliar la competició a 22 equips a fi de no revoltar els que havien d’ocupar les dues places (en canvi, deu anys després i en una situació similar, l’Elx sí que va ser penalitzat).
Un altre antecedent significatiu va ser l’anomenada llei Beckham, aprovada el 2005. Es tractava d’oferir una imposició benèvola (del 24%) a estrangers que residissin a Espanya amb els trams més alts. La idea del govern Aznar era incentivar l’arribada d’alts executius i de milionaris però també, com va fer David Beckham, fomentar que les estrelles del futbol elegissin la Lliga espanyola i no l’anglesa o la italiana, les competidores en la pugna pel mercat televisiu internacional. No acaben aquí les picades d’ullet al futbol: el deute dels equips amb Hisenda va assolir cotes escandaloses i la seva solució passava, sovint, per la injecció de fons públics amb l’excusa de l’arrelament que tot club de futbol té a la seva ciutat o poble.
A poc a poc –i gràcies en part a la duresa de la crisi–, la societat espanyola ha començat a distingir el cor de la cartera. Una de les derivacions de la llei Beckham va ser que els drets d’imatge quedaven al marge de la fiscalitat espanyola, la qual cosa permetia mantenir un tracte singular cap a les estrelles estrangeres i desincentivar que fitxessin per altres lligues. Aquest forat negre ja va ser corregit per l’Administració espanyola, que obliga que aquests ingressos tributin al nostre país, on al cap i a la fi exerceixen la seva professió. L’estrella del FC Barcelona Leo Messi ha estat la primera gran peça en aquesta campanya per posar fi als privilegis de les figures i ara, amb notables diferències de tracte i celeritat, la investigació recau en Cristiano Ronaldo, el futbolista que més ingressa del món, amb 77 milions d’euros anuals, segons
Forbes. Tampoc José Mourinho no va pagar ni un cèntim d’impostos per drets d’imatge malgrat que la seva empresa, el Reial Madrid, li ingressava dos milions d’euros anuals en una societat irlandesa.
La sensació, fonamentada, d’impunitat per al Reial Madrid i tracte diferencial per a les estrelles en general està arribant a la seva fi. Igual com la barra lliure per als deutes dels clubs amb l’Agència Tributària. La benevolència s’acaba, i encara ho farà més si la UE compleix la seva paraula i obliga totes les entitats del continent a actuar sota les mateixes normes fiscals.