El caganer, català de l’any?
Jo no dic que hi hagi paral·lelismes amb la vida política, amb el procés o el diàleg, amb el referèndum o el referèndum, però hi ha una cosa que ens hauria d’unir a tots els catalans: si ara ens agafa per reivindicar ufans el caganer, ja podem plegar i tancar la barraca.
The New York Times ens ha enxampat. No podien haver publicat un perfil de la first lady of Catalonia, un reportatge sobre el sexe i els sopars nadalencs d’empresa o el declivi de la simbomba? Raphael Minder, autor del reportatge, s’ha limitat a complir amb el seu deure. El col·lega localitza un lloc del món on un tràmit fisiològic universal i sense gràcia és elevat a la categoria de...art popular?, tradició cavernícola?, mal gust elemental? I on floreixen empreses i parades nadalenques dedicades a figuretes que, tret d’excepcions artesanes, no passarien el tall en un basar xinès.
Això és notícia, esclar, i ara tot el món –el món que llegeix el New York Times– creu que hi ha una “regió al nord-est d’Espanya” –encara sort que no anomenen Barcelona!– on els sembla graciós representar personatges a la gatzoneta i amb el cul a l’aire com si “a la gloriosa nació de Catalunya” no hi hagués lavabos. Ni bon gust. Que ho posi entre cometes es deu que, vistos els somriures suscitats per aquest catastròfic reportatge, he recordat el subtítol de Borat: “Lliçons culturals dels EUA per a benefici de la gloriosa nació del Kazakhstan”, cinta que ens instrueix sobre com d’orgullosos estan els seus habitants de la indústria del potassi i les seves prostitutes, “les més netes de la regió”.
–Tots els turistes ens pregunten, sorpresos, pel caganer.
Això comentava una amable venedora de pessebres a la Sagrada Família l’explicació de la qual sobre l’origen de la figura em va semblar elegant:
–Un pagès va descobrir que allà on feia les seves necessitats millorava el cultiu. Que li portava sort...
Jo veig d’un ruralisme modern Terra Baixa l’escudella i el caganer sense pretensions, secundari en el pessebre. Però d’aquí a elevar un bon home que no té un lavabo en un quilòmetre al voltant a la categoria d’actor de culte nacional...
No cal ser Petroni per defensar que si bé els éssers humans tenen necessitats fisiològiques –ja sé, fins i tot els més poderosos– convé guardar pudor sobre un acte que només satisfà a l’interessat. Irreverència? No fotem! –What the hell is this gift? It’s me? What kind of shit is this?
–Well, mister president. You are right. It’s...shit.
Ja m’imagino Donald Trump inquirint sobre el seu caganer al cap de gabinet de la Casa Blanca.
Cal reconèixer que si un aconsegueix rendibilitzar el caganer mereix l’Oscar a la emprenedoria, a l’empoderament del mal gust o a la millor posada en valor de la merda de la montanya. Encara el farem català de l’any!
Rendibilitzar una cosa tan vulgar com el caganer és digne de l’Oscar al realçament de la merda