Contra la precarietat lèxica
Els sociolingüistes asseguren que d’un temps ençà no només parlem pitjor sinó que ho fem amb un vocabulari més restringit, emprant cada vegada menys paraules i repetint les mateixes. Per això quasi bé podem considerar que la majoria de les que recullen els diccionaris són sobreres. El principi d’economia impera en la comunicació avui més que mai. Fins i tot allò del bo si breu dues vegades bo ha estat variat en cal que el bo sigui breu.
El màxim dels 140 caràcters dels tuits són una mostra més d’aquesta recerca de concisió que requereixen els nous temps, en els quals, sovint, les emoticones supleixen les paraules. Ja no és necessari buscar les que millor encaixin amb el missatge que volem emetre, les més exactes o precises. N’hi ha prou amb seleccionar alguna imatge –n’hi ha moltes i molt variades en el repertori de les aplicacions per a mòbils–, encara que amb això perdem la capacitat d’escollir entre les possibilitats que ens ofereixen els sinònims d’un mateix terme i oblidem les matisacions adjectives, tan importants en els textos escrits i ja no diguem en l’estil dels escriptors.
Els més grans autors són, al meu entendre, els que millor escullen els adjectius. En català, Pla o Sagarra. No cal dir que em refereixo a l’escriptor i no al seu fill, el cronista. En castellà, serveix Barral a manera d’exemple proper. La prosa nerviosa de les seves magnífiques memòries, essencials per entendre el món d’ahir, quan els editors anaven amb un llibre a la mà i no amb una calculadora, segons afirmació seva, es basa precisament en la seva capacitat d’adjectivar d’una manera precisa gairebé sempre allunyada del gastat. Recordo encara alguns exemples formidables com el de “la plaça malalta d’abandó”, “una olor cordial” o “la llibertat ajornada”.
Els adjectius aporten matisos imprescindibles, que ens permeten completar la significació dels substantius, però com que sembla que els matisos estan en decadència no és estrany que també ho estiguin els adjectius, excepte aquells més suats que solen implicar, a més, conceptes maniqueus. Lleig/maco, bo/dolent, blanc/negre, jove/vell dominen, pel que sembla, sense deixar opció a altres possibilitats menys absolutes, més adients i de vegades fins i tot imprescindibles. Avui els versos de Verlaine que aconsellaven als poetes tenir en compte el matís caurien en sac foradat.
Per utilitzar els matisos fa falta una capacitat lingüística que avui no sembla necessària, per aquest motiu interessa a pocs desenvolupar-la. Parlar bé no està de moda. Per contra, en molts ambients es considera propi de la “casta” o de la caspa, de les elits cultes o dels vells de boina, encara que aquests avis parlin molt millor i amb més propietat que els seus néts que els dejecten.
Buscar la paraula adequada al registre que volem emprar sembla d’una altra època, entre altres coses perquè l’únic registre que molta gent coneix és el col·loquial. I fins i tot de vegades aquest és més adient per a una conversa de taverna, rufianesca, amb allau de paraulotes, insults i procacitats, que d’un intercanvi lingüístic entre persones civilitzades. No advoco per emprar només aquelles paraules que semblen embolicades amb cel·lofana i rematades amb llaç, cursis, dessaborides o fades, res més allunyat dels meus interessos, sinó per anomenar al pa, pa i al vi de moltes altres maneres adequades a cada circumstància.
La precarietat lèxica sembla característica dels nous temps, tres-centes paraules diuen que basten per lladrar, perdó, parlar en qualsevol idioma. Hi ha qui considera que això és a causa de la immediatesa comunicativa que ens subministren les noves tecnologies, directament proporcional a la falta de reflexió necessària per poder triar el terme apropiat i no reiterar les mateixes paraules. Em pregunto, amb certa alarma, si per ventura tot això no té a veure també amb l’avanç i consolidació dels populismes.
L’escassa capacitat expressiva suposa igualment una deficient capacitat de comprensió i la manca d’ambdues ens fa molt més manipulables. Els publicitaris saben que els eslògans han de ser directes, precisos i fer diana en l’objectiu indicat. El que cal és que ens impel·leixi a consumir, no a reflexionar ni tan sols si més no sobre les possibles bondats del producte. L’èxit de les campanyes publicitàries consisteix, precisament, en el nombre de persones que optin per comprar un producte determinat i que facin de la seva adquisició una necessitat peremptòria. O el que és el mateix, una campanya triomfa quan s’aconsegueix que ens convertim en consumidors abans que en ciutadans. Un mètode que semblen seguir alguns partits polítics populistes a la cerca de votants consumidors, com més ignorants més manipulables, com més incapaços d’entendre més propicis a combregar amb rodes de molí, més proclius al fet que prenguem com a veritats les mentides que ens tracten d’endossar.
La precarietat econòmica és una preocupació prioritària de les societats avançades, em pregunto si no caldria lluitar també contra la precarietat idiomàtica i això només pot fer-se amb més i millor escola. Quant de temps manca encara per arribar a un pacte per l’educació?
L’escassa capacitat expressiva suposa una deficient capacitat de comprensió, i això ens fa molt més manipulables