Matar el Nadal
Encara que falten dies per al Nadal, el xivarri ja ha començat i, com si fos una fatídica maledicció del calendari, arriben a patolls els detractors, tots ells disposats a matar la malèfica tradició cristiana, sota pena de no ser prou progressistes. És així com, en aquestes dates, ataca la marabunta: proliferen els comentaris contra la tradició catòlica; a les cantonades de l’àmbit públic es guillotina el pessebre amb “innovacions” que acostumen a ser invents impresentables; i n’hi ha que asseguren que el Nadal és un atemptat a la multiculturalitat. És a dir, arriba el Nadal i amb ell, com a l’anunci, vénen a casa els pesats justiciers de la laïcitat.
Amb ells, si em permeten, arriba el meu article, que també és com el torró, potser perquè el meu amor per aquestes dates és públic, desinhibit i militant. A més, gairebé s’ha convertit en un ritual personal, i els rituals, com asseguren els anglesos, són sagrats.
Ritualitzada, doncs, aquí tenen la meva defensa del Nadal catòlic, del pessebre amb pastoret i caganer, de les nadales tradicionals i de la gran festa familiar que batega al voltant. Primer, perquè dos mil anys de cultura no es poden engegar a rodar per decret, ni es pot jugar amb les tradicions
Defensa de la identitat catòlica com un clau ardent a què agafar-nos en aquests temps tan confusos
ancestrals amb tanta frivolitat. Si alguna cosa ha demostrat el segle en què vivim és que es pot ser creient, agnòstic, ateu o seguidor del culte de la col, però això no impedeix de celebrar unes festes ancestrals que conformen l’ADN de la nostra identitat col·lectiva. A més, l’esperit catòlic del Nadal, més enllà de la seva transcendència religiosa, és un compendi de valors civils que fóra bo que ens inspiressin una mica més. On és la maldat d’apel·lar a l’amor, a l’empatia amb el proïsme, al compromís social, a la família? Molt al contrari, semblen valors molt necessaris en plena crisi social, però n’hi ha que defensen el proselitisme polític, i tanmateix no accepten els alts ideals del llegat cristià.
I, finalment, la defensa de la identitat catòlica com un clau ardent a què agafar-nos, en aquests temps tan confusos. Si destruïm alegrement totes les nostres identitats, sense tenir cap xarxa que ens protegeixi, ens quedarem a la intempèrie i ni sabrem d’on venim ni qui som. Per descomptat, la crítica als abusos històrics de l’Església, com a poder establert, és pertinent i necessària, però això no té res a veure amb el menyspreu sistemàtic a les tradicions catòliques.
Personalment sóc agnòstica, de tradició catòlica, i aquesta dualitat no només no és incongruent, sinó que em completa com a persona. I, sobretot, explica els meus orígens i dóna sentit a la meva identitat. El Nadal no només és una festa religiosa, és, també, un homenatge a la família i als valors que engloba. Així que, si em permeten, que treguin les seves potes del Nadal tots aquests justiciers. I, sisplau, deixin d’espantar els nens amb aquestes paròdies de pessebres.