Lliçons infantils
El cas de la nena Nadia Nerea ha suposat una profunda lliçó per al periodisme espanyol. La fabulació orquestrada pel pare de la petita per reunir fons per poder afrontar presumptes tractaments mèdics revolucionaris per tractar la seva rara malaltia real va aconseguir implicar alguns professionals dels mitjans de comunicació que no només van reforçar la història sinó que van generar una dinàmica solidària en la qual ningú no volia quedar enrere.
El suport de personatges famosos a través de les xarxes socials i la roda d’aparicions d’aquesta família en certs programes de televisió va donar encara més força a aquella dinàmica irresistible que, a la pràctica, buscava obtenir diners.
De fet, es podria dir que va ser la incontinència creativa del pare de la nena embellint la història amb escenes de pel·lícula el que va portar alguns periodistes a dubtar de la versemblança del relat i a començar la comprovació de detalls que finalment va revelar un presumpte frau que ja funcionava des de l’any 2008.
Resulta inqüestionable que, en termes de praxi professional, el cas, que va tenir especial ressò en les edicions digitals, és un despropòsit que no havia d’haver-se produït. Però permeteume estendre avui la reflexió més enllà de l’àmbit periodístic i fins i tot més enllà de la comprensible solidaritat amb una nena malalta fins a portar-la al terreny de les preguntes que no ens fem mai. Quantes vegades no hem vist com a ciutadans l’escena d’algú que demana diners acompanyat d’un nen profundament adormit? Pot semblar un quadre que apel·la als bons sentiments de la gent, però en realitat hauria de disparar les alarmes: a algú li pot semblar normal que aquells nens dormin durant hores i hores sense mostrar cap signe de vitalitat? Torno, doncs, al periodisme per explicar un cas que interessarà als lectors d’aquest diari. El diumenge 30 d’octubre, el nostre company Santiago Tarín va publicar a la secció de Tendències un ampli reportatge en el qual explicava la vida del Santiago, un nen veneçolà de quatre anys que va arribar en fa dos a Barcelona, mig mort, paralític i gairebé desnonat pels errors mèdics comesos al seu país. La sanitat espanyola l’ha salvat i, encara que pateix una greu discapacitat motriu, el nen avui va a escola i, com s’explicava en el reportatge, sent pessigolles als peus, la qual cosa alimenta l’esperança que les coses poden continuar millorant per a ell.
Tarín narrava el cas amb tota mena de detalls. Els pares li havien explicat la història al llarg de diverses trobades i de nombroses trucades en les quals s’anaven concretant dades més precises. Aquells pares havien aportat també una infinitat de documents que provaven el calvari patit des del naixement del petit Santiago. I, tot i així, el periodista volia corroborar tots els extrems abans de publicar el tema, de manera que va demanar col·laboració als amics i companys que podien ajudar-lo a confirmar de manera fefaent determinats aspectes bàsics, com ara que el nen consta efectivament com a pacient en determinats hospitals de Barcelona.
A algú aliè a aquest ofici aquestes comprovacions potser li haurien semblat exagerades atesa la força innegable de tots els altres fets documentats que envoltaven la història. Però entre els col·legues que van ajudar a efectuar les senzilles comprovacions l’assumpte es resumia en una qüestió essencial: professionalitat. El periodisme és i serà explicar fets certs i comprovats. És així de simple i de laboriós.
Quantes vegades no hem vist com a ciutadans l’escena d’algú que demana diners acompanyat d’un nen profundament adormit?