Suïcidi constitucional
Tenen raó els independentistes quan asseguren que resulta inversemblant que la Constitució del 1978 incorpori un mecanisme que pogués permetre la secessió i, fins i tot, una consulta sobre aquesta hipòtesi. Encara que la Carta Magna no consagra una democràcia militant, com l’alemanya o francesa, el seu fonament és la “nació espanyola” que s’adjectiva d’“indissoluble” i la sobirania resideix en el “poble espanyol” del qual emanen els poders de l’Estat. Aquestes declaracions es contenen als articles 1r i 2n del títol preliminar de la Constitució i conformen un dels aspectes essencials del seu nucli dur. De tal manera que alterar-ho amb la incorporació de nous conceptes tals com nació de nacions o Estat plurinacional no consistiria en un procés de reforma sinó en l’abrogació de l’actual Constitució i en l’inici d’un procés constituent. És per això que, quan els independentistes per unes raons, i Podem, per d’altres, reclamen que la Carta Magna reflecteixi d’una altra manera la pluralitat territorial d’Espanya –superant l’expressió “nacionalitats i regions”–, el que en realitat demanen és posar fi a la norma constitucional que va fer aflorar la transició espanyola. En termes més clars: es demana, ni més ni menys, que les Corts Generals suïcidin la Constitució del 1978 i se n’elabori una altra sostinguda en fonaments completament diferents.
Aquesta hipòtesi no es produirà perquè les cambres legislatives reflecteixen una majoria aclaparadora que dóna suport a l’actual Constitució. Però tampoc les circumstàncies polítiques i la correlació de forces actual no permeten un procés solvent per abordar-ne la reforma. La irrupció de Podem i les pretensions independentistes juntament amb d’altres de més morigerades però també de caràcter identitari per part del nacionalisme basc frenen gairebé en sec l’obertura d’un debat reformista perquè no obtindria ni de bon tros el consens parlamentari que va obtenir el text del 1978 i és possible que procurés una divisió en l’electorat que reduís el suport popular a una norma constitucional reformada. Amb una altra composició del Congrés dels Diputats –per exemple: la de la X legislatura, sense Podem– hauria estat possible una reforma –fins i tot una simple addició– que satisfés en part les aspiracions d’un sector moderadament secessionista a Catalunya. Ara tampoc aquesta variant no seria assenyada perquè n’hi hauria prou que un 10% dels diputats sol·licités una consulta vinculant perquè aquesta possible previsió favorable a les reivindicacions del catalanisme s’hagués de sotmetre a un referèndum del conjunt dels ciutadans que, molt probablement, la rebutjaria.
Com mostra l’últim baròmetre del CIS, la majoria dels espanyols consultats es mostren satisfets amb l’actual Estat autonòmic. No hi ha demanda majoritària de canvis constitucionals fora de Catalunya i, amb menys força, d’Euskadi, i aquelles més freqüents (supressió o reforma del Senat, redistribució de competències entre l’Administració i les autonomies, aspectes determinats del títol II referents a la monarquia parlamentària) no són les que es reclamen des dels independentismes i nacionalismes diversos. El PNB i els partits que donen suport a la secessió catalana ja han explicitat que no participarien en una reforma constitucional que no incidís de manera radical en el model territorial remetent-se a la necessitat de recollir declaracions dogmàtiques tals com el reconeixement de les “nacions d’Espanya”. El Tribunal Constitucional ha declarat, a més, que la Constitució no “coneix cap altra nació que l’espanyola” i que la menció nacional del pròleg de l’Estatut del 2006 ha d’interpretar-se conforme als criteris d’aquell òrgan de garanties, és a dir, sense que la denominació tingui rellevància jurídica o política. Es podria, així, parlar de nacions culturals o lingüístiques però no de nacions sense adjectivacions perquè és la “indissoluble nació espanyola” el fonament de la Constitució vigent.
El meló constitucional –per a una reforma– s’hauria hagut d’obrir entre el 2012 i el 2015 com a procediment de solució, parcial, de la qüestió catalana. Ara caldrà intentar pal·liar-la sense cap incisió a la Constitució, valent-se el Govern espanyol i els interlocutors a Catalunya que s’hi avinguin de procediments que puguin materialitzar-se en acords polítics, lleis ordinàries i, eventualment, orgàniques. El “principi d’efectivitat” –la independència aconseguida a través dels fets consumats– és una aposta possible però massa arriscada. I així, quan només es resisteix amb la pretensió que el simple transcurs del temps solucioni els problemes, és fàcil trobar-se que aquests s’han convertit en immanejables. Potser Rajoy se n’hagi adonat ja tard.
Alterar el fonament nacional espanyol a la Constitució obriria un procés constituent