Volkswagen i Cassandra
Avegades fa força fàstic tenir raó. Ho pensava aquesta setmana en veure que la Unió Europea ha obert expedient a Espanya per no haver sancionat Volkswagen en el Dieselgate. Fa uns mesos vaig escriure en aquesta mateixa columna una reflexió sobre l’afer que era tot un exercici de predicció. Feia de sibil·la, vaja. Em preguntava en què quedaria a Espanya la investigació i les més que lògiques sancions al gegant automobilístic Volkswagen arran l’escàndol de la manipulació dels motors d’una part dels seus models dièsel. Si ho recorden, la trampa va ser descoberta fa un any als Estats Units: la multinacional alemanya havia retocat el sistema informàtic d’alguns models perquè enganyessin les anàlisis d’emissions de fums. D’aquesta manera els indicadors de contaminació eren més baixos que els reals i aconseguien una millor qualificació en el rànquing de vehicles menys contaminants.
Les conseqüències primeres de l’afer van ser la dimissió fulminant del director executiu de Volkswagen, la pèrdua d’una quarta part del valor de la companyia a la borsa i una provisió de fons força important per pagar el canvi de software en tots els models afectats a tot el món. Jo ja he rebut la meva carta, perquè el meu cotxe és un dels models
El Govern espanyol, davant l’amenaça que Brussel·les els acabi sancionant, s’ha posat de perfil i diu que ho investigarà
trucats, i ben aviat passaré perquè me’l converteixin en un vehicle que ja sé que per desgràcia és més contaminant, però més honest. Als Estats Units, on va esclatar tot, la investigació s’ha acabat amb un acord amb la marca per evitar una onada de demandes massiva que amenaçava d’ofegar el gegant del motor en indemnitzacions milionàries. Volkswagen haurà de pagar al Govern nordamericà 15.000 milions de dòlars.
A Espanya, l’intrèpid ministre Soria, abans de fer un sonor mutis empastifat pels papers de Panamà, va passar primer del to sever exigint explicacions a Volkswagen, anunciant investigacions i prometent sancions exemplars a posar-se com a estora de porta als peus de l’empresa. N’hi va haver prou que la companyia amenacés de retallar les inversions en nous models a les plantes que té a Espanya, començant per la de Martorell, perquè desapareguessin les exigències de devolució dels ajuts del pla PIVE usades fraudulentament, per exemple. Un any després, no sabem res dels resultats de la promesa investigació ni de cap hipotètica sanció. De moment, el Govern espanyol, davant l’amenaça que Brussel·les els acabi sancionant, s’ha posat de perfil i diu que ho investigarà. Molta investigació per no res, vaja.
I aquestes eren justament les meves pessimistes prediccions: que Espanya seria dels països on a Volkswagen enganyar i mentir li sortiria absolutament gratis. En fi. Potser és aquesta estranya setmana, una pluja escocesa de festes i dies laborables. Potser és l’excés de temps lliure o els colors grisos i apagats d’aquest mes de desembre que m’inspiren un estat d’ànim malenconiós. Però avui em sento una mica com la mítica sibil·la grega, Cassandra, dotada pels déus amb el do de la profecia, però amb la maledicció de no ser mai creguda. En el meu cas, la maledicció és haver estat afavorida amb el do del “pensa malament, i l’encertaràs”. Per cert, la possible sanció que posi Europa a Espanya per no investigar i castigar Volkswagen, cal que els digui qui l’acabarà pagant?