Fins a la victòria sempre!
Tenia pensat d’escriure alguna cosa sobre Fidel Castro. No és que sigui sant de la meva devoció, però no deixa de ser, per bé o per mal, un dels grans personatges de la segona meitat del segle passat. Quan el barbut Fidel i els seus camarades fan fora Batista de Cuba i aconsegueixen el poder, jo em disposava a fer la mili. A Talarn vaig coincidir amb alguns nois, una mica més grans que jo, que deien ser comunistes o marxistes, i que me’l van posar pels núvols. Acabada la mili me’n vaig anar a França, i a la Sorbona vaig conèixer, en un curs del filòsof Vladimir Jankélévitch, un parell de mossos francesos que es definien com a castristes de soca-rel: un d’ells havia estat a Cuba i hi havia, em va dir, tractat el Comandant. En aquell París de començaments dels anys seixanta la figura de Fidel Castro, al món universitari i intel·lectual, germanopratí, tenia un pes força superior al que em trobaria poc després en el món intel·lectual barceloní. Aquí hi havia castristes, però sovint el seu castrisme es reduïa a fer cua davant el pavelló de Cuba de la Fira de Mostres i estrènyer la mà del cònsol o del representant de la república cubana, que, en senyal d’agraïment, t’obsequiava amb un cigarro havà. Jo vaig fer aquella cua. Eren els anys en què l’antiamericanisme estava de moda, i el meu amic Quico Pi de la Serra em feia empassar, tant sí com no, aquella cançoneta sobre “el glorioso comandante” Che Guevara...
Però un bon dia, José Agustín Goytisolo em va citar a la terrassa del Sandor i em va explicar la trista història del poeta Ernesto Padilla, homosexual, perseguit i empresonat pel govern cubà, i em va comminar que escrigués un article denunciant aquella salvatjada, cosa que vaig fer sense queixar-me (en realitat, l’article me’l va dictar ell). Des d’aleshores han passat molts anys i la figura de Fidel Castro, el Castro de Sierra Maestra, el Castro de la crisi dels míssils, de la seva relació amb Hemingway i García Márquez, de la famosa foto de la safra del 1970 al costat de Simone de Beauvoir i Jean-Paul Sartre..., ja no em deia res. Fins que es va fer pública la notícia de la seva mort. De fet, aquella mort ja s’havia produït molt abans. Segons explica l’escriptor Leonardo Padura, el Vell ja no hi pintava res per als cubans. Se l’havien tret de les seves vides per haver durat massa, per no haver sabut desaparèixer a temps, gloriosament, com el Che o Camilo Cienfuegos. No seria mai un heroi com ells. Quan va morir ja era una mòmia; una mòmia més aviat trista. Fins al punt que, quan el seu germà Raúl fa públic el restabliment, gràcies al papa Francesc, de les relacions diplomàtiques amb els Estats Units, la figura del seu germà no apareix per enlloc. Quan Raúl Castro informa del fet a la tele, està envoltat dels retrats de José Martí, de Máximo Gómez i d’Antonio Maceo, tres herois de la guerra de la Independència, del segle XIX. Fidel no existeix, amb gran indignació dels cubans de Miami que es neguen a acceptar aquell restabliment de les relacions sense un inventari del castrisme.
He seguit amb certa curiositat les reaccions que han suscitat, aquí i a França, la mort i els funerals del líder Màxim. Aquí hem enviat a Cuba el Rei emèrit, una altra mòmia com el mateix Fidel, dit sigui amb el meu respecte envers Joan Carles de Borbó. A França han enviat la seva ministra d’Ecologia, Ségolène Royal, la mare dels fills del president François Hollande: una altra mòmia. Però així com el Borbó s’ha mostrat calladet, l’exdona d’Hollande s’ha despatxat qualificant –au nom de la France!– Fidel de “monument de la història”, vaja, com “un crist llibertador”, segons l’editorialista de Le Figaro.
Tenia curiositat per veure què deia Jean Daniel d’aquesta mort. Jean Daniel, a 96 anys, és un dels degans, per no dir el degà, del periodisme internacional. Va començar el 1945, en el Combat de Camus. El 1954 va formar part de l’equip fundador de L’Express –per al qual va cobrir la guerra d’Algèria–, i deu anys més tard, després d’una breu temporada en Le Monde, es va convertir en el director i editorialista de Le Nouvel Observateur, avui L’Obs (i en què continua escrivinthi un dia sí un dia no). Jean Daniel és un ésser afortunat: el 24 d’octubre del 1963 va entrevistar el president Kennedy a la Casa Blanca, un mes abans que l’assassinessin, i el 22 de novembre del 1963, dinava amb Castro a Varador, dinar-entrevista durant el qual els dos comensals van tenir notícia de l’assassinat de Kennedy. Daniel ho va explicar (7 de desembre) al The New Republic. Què diu Daniel d’aquella mort? Doncs que Castro li queia simpàtic, com, al principi, li queia a Kennedy.
La mort de Fidel Castro ja havia tingut lloc molt abans; quan va morir era una mòmia més aviat trista
Kennedy li va dir a Daniel que Cuba era “el bordell” dels Estats Units, i que Castro va fer bé de posar fi a tot allò. Però després es va embolicar, o el van embolicar, amb els soviètics, i a punt va estar de provocar una tercera guerra mundial, i això... Daniel parla del “côté Depardieu” de Fidel respecte a la política: “Passava del lirisme estrepitós a la ràbia inesgotable”. Malgrat haver conversat amb ell durant setze interminables hores, Daniel no aconsegueix comprendre les raons ideològiques o d’un altre tipus per les quals el polític cubà es va exposar al risc d’una guerra nuclear.
Quan Raúl Castro acomiadava les cendres del seu germà, va deixar anar la famosa frase: “Fins a la victòria sempre!”. La mateixa frase, amb la imatge del Che, que figura al zippo amb el qual acostumo a encendre els meus havans. Això és tot el que em queda d’aquells barbuts de qui amb tant d’entusiasme em parlaven els meus companys al campament de Talarn.