‘Elektra’ ens assenyala el camí
Programar cultura pensant en el turisme de qualitat no disminueix els interessos de la població local. La globalització ens ha convertit en turistes de la nostra pròpia ciutat. Viatgem, comparem i exigim. O hauríem de ser capaços d’exigir.
L’ovació va ser eixordadora i es va allargar durant més de deu minuts sense que es buidés la platea, com per desgràcia passa de vegades en les estrenes del Liceu. Si s’hagués deixat reposar l’última nota durant un parell de segons abans de l’esclat d’aplaudiments, tot hauria estat perfecte. L’Elektra de Richard Strauss i Patrice Chéreau, que es torna a representar aquesta tarda al Gran Teatre, és un d’aquells espectacles lírics que sedueixen tant l’espectador a qui agraden les bones veus com a qui va a veure una vibrant representació teatral que li parli de passions universals i vigents, com ara la revenja.
Els comentaris, a més, van ser unànimes respecte a la millora progressiva de l’orquestra del Liceu de la mà de Josep Pons, que s’enfrontava en aquest cas a una partitura molt exigent.
Perquè Elektra no és un muntatge fàcil: la seva música dissonant, tot i que inclou alguns passatges melòdics, no ofereix l’experiència agradable que molts aficionats busquen en l’òpera. Per això és encara més rellevant l’èxit absolut de l’estrena. Ada
Colau, present dimecres al Liceu, va poder observar així en persona que també hi ha un públic liceista que s’entusiasma amb les apostes culturals més arriscades.
Són aquestes apostes que no sempre tenen garantida una bona taquilla i que sovint cal compensar amb la programació d’òperes que contenen àries boniques i famoses. Resulta interessant que a la sala fos precisament l’alcaldessa, representant d’una administració sanejada que té moltes coses per dir sobre el futur d’un teatre que no es pot conformar a oferir una programació d’òperes amables.
Si aquest gènere aspira a perpetuar-se en el temps ha de ser capaç d’atreure un públic jove que difícilment es deixarà seduir per les velles històries servides en els vells embolcalls de sempre, encara que per sumar-lo a la causa de les creacions contemporànies caldria disposar de l’ajuda d’un sistema educatiu que en l’actualitat concedeix un trist paper als estudis musicals.
Èxits artístics com aquest serveixen també per elevar l’autoestima de ciutat, un concepte molt present en el debat dels vuitanta o els noranta que ara ha caigut en un cert desús. Un mer exercici de cultura comparada ens suggereix que una metròpoli creativa ha d’integrar, als dos extrems del ventall, des d’una xarxa activa de tallers de creació (públics, privats, okupats) fins a un teatre d’òpera de primer ordre. I que la ciutadania ha de jugar un paper clau a l’hora d’exigir que es compleixin aquestes expectatives.
És legítima per descomptat la crítica que qüestiona que una ciutat s’hagi de construir en funció de la seva valoració en el context global. No s’han de programar espectacles pensant exclusivament en el turisme, ni cal avaluar l’èxit dels museus pel nombre de visitants estrangers que reben.
Això és cert. Però no podem obviar que la globalització crea ciutadans globals que, gràcies a l’alta velocitat o als vols de baix cost, es desplacen cada vegada amb més freqüència a altres ciutats per consumir cultura, si no prefereixen fer-ho a través dels ingents recursos en línia. Aquesta ubiqüitat cultural, per bé o per mal, ens ha convertit en turistes de les nostres pròpies ciutats, i això sí que cal tenir-ho en compte a l’hora de planificar les polítiques culturals.
Aquesta nova realitat eleva el nivell d’exigència de les institucions i els programadors. És a dir, tornant a l’òpera: de la mateixa manera que esperem que els teatres lírics de París, Londres o Nova York (en aquesta llista caldrà afegir aviat Madrid) ens sorprenguin amb propostes avantguardistes i fora del que és habitual, a Barcelona no ens hem de conformar amb una programació en què hi hagi sobredosi d’òperes boniques, ben cantades i amb una escenografia polida.