Retorn a Brideshead
El Barça pot guanyar per Messi, Luis Suárez i Neymar, però necessita l’harmonia coral
El Barça es va enfrontar a Pamplona a tres enemics naturals: un equip del nord a l’hivern, el lamentable estat del camp i els dubtes alimentats en els últims partits de Lliga, en què l’equip ha perdut la roda del Reial Madrid. Era un bon test per mesurar el moment futbolístic i anímic. Ho va aprovar amb un notable alt. De l’excel·lent el va separar la debilitat de l’Osasuna, probablement el pitjor equip del campionat, abans i després de Joaquín Caparrós.
Caparrós no es va adonar de la dinàmica del Barça fora de casa. Ha patit infinitament més contra els equips que l’han atacat –Celta, Sevilla, València, Manchester City, Reial Societat– que davant els que s’han tancat al seu camp. En aquests cinc partits, amb dues derrotes, un empat i dues sofertes victòries, va ser vulnerable en molts aspectes. Al capdavant de tot, la dificultat per salvar l’avançada pressió dels rivals. Sense la capacitat per moure la pilota amb precisió des de la seva àrea, el Barça es va condemnar a partits que en el millor dels casos van ser incòmodes. En el pitjor, un desastre.
El Barça no ha acabat de resoldre al Camp Nou el problema del modern catenaccio –representat per l’Alabès i el Màlaga–, però a fora s’estima més adversaris carques, sense cap altre objectiu que erosionar la paciència de l’equip de Luis Enrique i aprofitar algun contraatac. Caparrós, que ha vist el Barça en totes les seves versions des de fa anys, es va decidir per la versió que més li agrada: la ultradefensiva.
El millor del Barça va ser la convicció, el retorn al seu Brideshead particular, a una manera de jugar que sembla que desdenya la urgència. Durant anys es va acostumar a la pacient demolició dels rivals, moltes vegades concretada en l’últim terç del partit. Una part d’això s’ha perdut en els últims temps. Per aquesta raó, la seva actuació a El Sadar va significar un petit i convincent retorn al passat.
En els seus millors dies el Barça ha estat, és i serà una màquina de precisió, en què les peces s’ajusten amb una delicadesa que impedeix els trets barroers. Ni la presència de Messi sol amagar les bones prestacions dels altres. El Barça pot guanyar per l’excel·lència de Messi, Luis Suárez i Neymar, però necessita l’harmonia coral per guanyar convencent. Contra l’Osasuna, va plasmar aquesta idea des del primer minut. Tots, excepte Arda Turan, van jugar bé o molt bé. De la genialitat se’n va encarregar Messi. O sigui, el que correspon.
El partit potser el va modificar la imprecisió final en la rematada, o les bones intervencions de Nauzet davant Messi, i l’estat de la gespa, que no és acceptable en aquests temps. Tebas té defectes, alguns d’importants, però se li ha de reconèixer la seva croada per la millora dels camps. La majoria estan millor que mai. Amb el Barça, però, es manté en alguns casos l’estratègia de descuidar, assecar i fer malbé el terreny els dies previs. És una pràctica lletgíssima. La fermesa del Barça va convertir en irrellevant aquest problema. Es va moure amb patins.
La victòria adquireix un altre matís, relacionat amb el Mundial de Clubs, en què el Reial Madrid es desenganxarà una setmana de la Lliga. El més normal és que tanqui l’any amb tres punts d’avantatge sobre el Barça, que tindrà un partit més fins que el Madrid recuperi el matx ajornat. En termes psicològics, la reducció de les diferències, per virtual que sigui, pesa sobre la Lliga. És un dels factors associats a aquest singular, i de vegades inquietant, torneig que és el Mundial de Clubs.