El zel d’Hisenda
El cas Football Leaks perjudica la imatge del futbol espanyol, que des de fa temps i per temes fiscals és a la diana d’alguns clubs europeus, sobretot alemanys. El més probable és que Football Leaks no afecti exclusivament futbolistes de la nostra Lliga sinó també d’altres competicions europees.
Convé distingir entre uns casos i altres en aquesta espècie de bomba futbolisticofiscal que està fent detonar. A Espanya la nostra administració tributària ha posat en marxa últimament una sèrie d’actuacions inspectores sobre destacats futbolistes. El quid de la qüestió rau primordialment en la tributació dels emoluments que perceben dels clubs en què juguen. Fa temps, a mitjans dels noranta, es va establir una regla tributària que pal·liava en certa manera les queixes dels futbolistes obligats a tributar per la totalitat dels seus emoluments com a rendiments de treball. La regla del 85/15 permet als futbolistes cobrar fins a un 15% de la retribució que li satisfà el club en forma de drets d’imatge, encarrilats sovint a través de societats per rebaixar l’impacte de la seva tributació. D’un temps ençà, Hisenda ha reinterpretat el criteri d’imputació i, com a conseqüència de l’enigmàtic joc de les operacions vinculades, imputa el 15% al mateix jugador com a rendiment, amb la qual cosa al futbolista se li integra a la seva declaració de l’impost sobre la renda la totalitat de les quantitats que percep del seu club. El tipus marginal de l’impost, que supera el 50%, suposa un autèntic cop fiscal. D’aquí surten els litigis entre futbolistes i Hisenda.
En altres lligues europees, la problemàtica ve a ser la mateixa, tot i que, que ens consti, l’exigència de les respectives hisendes no és tan dura com aquí. Cal tenir en compte que els tipus de gravamen de l’impost sobre la renda no són confiscatoris allà com aquí, amb l’excepció de França, amb una exagerada tributació a partir del milió d’euros. Quina part de la retribució pot reconduir-se a través d’una societat en concepte de drets d’imatge és avui dia un aspecte controvertit en el futbol europeu. Possiblement, després de sentir el comissari europeu, Pierre Moscovici, és la mateixa Unió Europea la que marca unes regles comunes per aclarir la tributació de les percepcions dels futbolistes.
Tot i això, el cas Football Leaks apunta en una altra direcció: la de les compensacions econòmiques percebudes pels futbolistes convertits en estrelles mediàtiques que esdevenen icones de firmes internacionals. Ja no es tracta de les retribucions que reben dels clubs en què juguen, sinó de les sumes que ingressen per cedir la seva imatge, participar en campanyes publicitàries, portar determinades marques... Qui cobra els rendiments d’aquests contractes? On es cobren? A nom de qui i per compte de qui s’exploten els drets d’imatge
Dubto que a l’Agència Tributària se li escapin quantitats milionàries que haurien de tributar a Espanya Un futbolista resident a Espanya està obligat a tributar aquí per la totalitat de les seves rendes universals
que corresponen a la persona física que és l’esportista?
Sempre que un futbolista sigui resident a Espanya, amb independència de la nacionalitat, un cop desapareguts els bons efectes de l’anomenada llei Beckham, està obligat a tributar aquí per la totalitat de les seves rendes universals, i per tant dels rendiments que generi arreu del món. La canalització d’aquests ingressos a través de societats, sempre que es pugui demostrar l’existència d’una estructura empresarial, no ofereix dubtes si es tributa a Espanya. El conflicte sorgeix quan s’aprofiten, per cobrar els ingressos, societats domiciliades en països o zones de baixa fiscalitat –paradisos fiscals– i els rendiments s’escapen de la tributació a Espanya o no es declaren aquí.
No obstant això, cada cas s’ha d’analitzar objectivament. Pot donar-se la circumstància que l’esportista hagi residit anteriorment en un altre país on sigui permissible una estructura fiscal per reconduir ingressos a través de societats establertes en paradisos fiscals. És competència de la Hisenda espanyola qualificar si les possibles enginyeries fiscals dissenyades són acceptables en el nostre sistema tributari o no.
Una última reflexió. Conegut el zel que la nostra Hisenda posa a inspeccionar el petit comerciant, l’autònom incansable, la mitjana empresa, el professional corrent, el directiu batallador..., hom dubta que a l’Agència Tributària se li escapin quantitats milionàries que haurien de tributar a Espanya.