“L’agenda oficial de la globalització ha fracassat”
Paul Romer, economista en cap del Banc Mundial
El nou economista en cap del Banc Mundial, Paul Romer, va saltar a la fama fa 20 anys per les seves teories de creixement endogen centrades en la idea que el capital humà i social és clau per impulsar les economies. Últimament ha provocat molta polèmica per les seves idees sobre les anomenades charter cities, laboratoris socioeconòmics que ha proposat crear en països maltractats per la violència com Hondures.
Després de la campanya de Donald Trump als Estats Units i del Brexit al Regne Unit, sembla ser que el model de la globalització en voga durant 25 anys ja es qüestiona. És un fracàs de l’agenda de globalització?
Sí. Crec que ho és. Part d’aquella agenda que hem seguit ha fracassat. I economistes, polítics, ciutadans hem de fer cas als senyals de fracàs i buscar maneres de millorar-ho. Hem d’escoltar la gent que ha patit. Però no hauríem d’oblidar la gent que sí que s’ha beneficiat. L’obertura de l’economia mundial ha beneficiat molta gent a la Xina i l’Índia, per exemple. A grans parts del món en desenvolupament hi ha hagut extraordinàries reduccions de la pobresa i la qualitat de vida ha millorat molt. I aquesta gent és la que més ens importa al Banc Mundial. Volem protegir el que ha funcionat per a ells. Però hem de reconèixer que hi ha coses que no han funcionat per a d’altres, intentar mantenir la part bona de la globalització i posar fi a la dolenta.
Com?
Les multinacionals són vehicles molt bons per crear ocupació i donar l’oportunitat a la gent per aprendre. És el que intentaria protegir. Encara estem provant de fer un diagnòstic per saber què va fallar. Però el que sí que és visible als EUA és que si liberalitzes el comerç amb un país que té un gran nombre de treballadors sense qualificació hi haurà pressions baixistes sobre els salaris per als treballadors locals amb menys qualificació. És a dir, que hauríem d’haver buscat una manera de compartir els beneficis de manera més justa. Aquesta és una part del debat: cal redistribuir els beneficis de la globalització.
Això fa temps que es diu, però no s’ha evitat el problema polític...
És veritat, però no crec que això expliqui tot el que està passant. Has vist mai els senyals que hi ha als ferrocarrils francesos que posen: “Compte! Un tren pot amagar-ne un altre”? Crec que en aquest aspecte hi ha dos trens en marxa. La mobilitat i la migració també són molt importants. Poden dificultar molt la resolució del problema de la globalització. Als EUA hem acceptat immigrants si poden aconseguir una feina i incorporar-se a la societat. Però a Europa això ha resultat mes difícil. I probablement, té a veure amb l’èxit d’Europa a l’hora de construir un sistema de protecció social i relacions entre empresa i treballadors amb representació sindical. Això funcionava a Europa per compartir els beneficis de la
“No hem d’arribar a la conclusió, pel cas del Brasil, que és bo que hi hagi menys Estat”
globalització, però ha complicat la qüestió d’incorporar els immigrants. Així que quan diem als EUA que volem aprendre d’Europa a l’hora de redistribuir els beneficis de la globalització, hi ha un problema. I els europeus, mentrestant, estan dient que volen ser més com els EUA i incorporar més immigrants. Pot ser molt difícil combinar les dues coses. Així que hem d’intentar equilibrar aquests objectius. Hi ha gent que repeteix que cal repartir beneficis però que no s’adona d’aquesta dificultat. És molt difícil mantenir una sensació d’unitat i, alhora, mantenir-nos oberts a la gent de la resta del món. I nosaltres, els tecnòcrates, no hauríem de creure que sabem més del que sabem. Hi ha una tendència en llocs com aquest a dir: “Sabem totes les respostes, això és el que hauries de fer”. Estem vivint un moment en què hem de reconèixer que no ho sabem tot.
“D’aquí 50 anys, a Europa el nivell de vida serà superior al d’ara”
Creu que fracassos de governs d’esquerres com el del Brasil demostren que el model més intervencionista no ha funcionat a Amèrica Llatina?
No crec que hàgim d’arribar a la conclusió, a causa del que ha passat al Brasil, per exemple, que menys Estat és bo. L’Estat ha de donar seguretat a la gent. Els neoliberals reconeixen que cal reduir la violència però no diuen com. La planificació estatal pot ser una part crítica del desenvolupament
del mercat. Molts economistes no estan disposats a plantejar aquesta pregunta, i hem de fer-ho. Per exemple, s’ha parlat molt de política industrial i a mi no em convenç. Però crec que hi ha dues àrees en les quals la planificació estatal és crucial. Una és la política urbana. És a dir, permetre que les àrees urbanes siguin accessibles per a tothom. No pots crear més sòl urbà sense planificació estatal. El que passa molt sovint en països en desenvolupament és que la gent construeix casa seva abans d’una planificació. És la manera de reduir el cost de l’habitatge. Cal un pla. La gent pobra sap construir una casa ; el que fa falta és donarli un terreny legal i urbanitzat. És el que hem qualificat com a urbanisme inclusiu (que no exclou). L’altra és la planificació del capital humà. Els governs s’han d’involucrar perquè la gent tingui bona salut i educació perquè després tinguin millors opcions. Jo defensaria una política de desenvolupament humà que creés llocs de treball per als no qualificats i una política urbana que els permeti tenir un habitatge a un preu assequible.
A l’última reunió entre l’FMI i el Banc Mundial, tots van parlar del baix creixement i de l’estancament, sobretot, a Europa. Vostè és tan pessimista com, per exemple, Larry Summers?
No voldria minimitzar el problema que planteja Larry Summers. Hem de buscar una manera, a curt termini, d’arribar a la plena utilització de la capacitat. Però jo em sento molt optimista respecte al llarg termini. Estic segur que d’aquí a 50 anys, el nivell de vida europeu serà superior al d’ara. La salut serà millor, haurem descobert noves tecnologies que ens ajuden a viure. Hi haurà oportunitats millors. Aquest procés continuarà. Quan jo vaig començar a pensar en el creixement, als anys vuitanta, érem molt pessimistes, però per motius diferents. El problema llavors era que la inflació era impossible de controlar. Es temia que s’acabés el petroli, que no hi hagués prou menjar per a la població que creixia... I tot això es va resoldre d’alguna manera. Llavors hi havia 300 milions de persones al món amb telèfons. Ara n’hi ha 6.000 milions...