Emprenent
Haver de fer unes classes sobre els executius emprenedors m’ha fet reflexionar bastant sobre el tema. Sempre que parlem d’un emprenedor ens imaginem algú que llança una nova empresa. Però és possible treballar en una empresa que funciona des de fa molts anys, que té un equip de directius de primer nivell, segon nivell, comandaments intermedis, treballadors...i ser també un emprenedor allà dins? Si definim ser emprenedor com la capacitat de crear un volum rellevant de valor en poc temps, cosa que gairebé segur també produirà una creació d’ocupació, així com una inversió en locals, equips, en definitiva, aquesta creació de valor implicarà una aportació important a l’economia i a la societat. I això es fa dins de moltes empreses amb anys d’història.
Pensant sobre això veig en les meves dades que William Boeing va començar a vendre avions a l’estat als Estats Units quan va esclatar la Primera Guerra Mundial. Soichiro Honda va aconseguir aixecar al Japó l’equivalent a 3.000 euros i va muntar una fàbrica de motos el 1948. Christian Dior va llançar el seu primer taller de disseny de moda el 1928. Empreses com Boeing, Honda o Christian Dior avui dia potser no serien reconegudes fàcilment pels seus fundadors. Però no hem d’anarnos-en tan lluny per trobar empreses amb més de cent anys perquè en tenim moltes a Espanya (Puig, Torres, Codorniu). Resistir períodes tan llargs implica la capacitat de reinventar-se contínuament i això no és fàcil. Fa 100 anys no hi havia accés a electricitat, aigua o gas. No hi havia proveïdors de gairebé res, fet que et portava probablement a haver de comprar troncs si volies fer mobles. No era fàcil viatjar pel món ni trobar gent ben preparada. El món financer estava poc desenvolupat, la qual cosa dificultava les operacions importants en mercats llunyans. I podríem parlar de la logística, i de molts temes rellevants més. Però també hi ha moltes empreses que van ser líders mundials i van acabar fent fallida, desapareixent o sent absorbides per altres de més potents. Pensem en els automòbils Chrysler, les màquines d’escriure
Les empreses han de comunicar als seus empleats que poden ser emprenedors interns i que, si se’ls acut una idea innovadora, ho proposin
Olivetti o les màquines de cosir Singer, la líder en fotografia Kodak o la companyia aèria Pan American. No hi són.
Reinventar-se contínuament requereix que totes les persones que treballen a l’empresa puguin aportar idees i siguin escoltades. Que es tingui la capacitat d’experimentar amb nous productes, processos o enfocaments comercials. Ser capaços de desplegar-se pel món. Moltes persones no s’atreveixen a aportar idees que poden implicar un canvi notable o una diversificació en una nova direcció. Temen que el seu cap els digui: “Centra’t en el que et toca, fes-ho bé i no em vinguis amb ximpleries”. De vegades, hi ha qui té una idea creativa per modificar de forma important el que s’està fent a la seva empresa, pateix un munt perquè tem que no li faran cas si ho explica i acaba anantse’n i muntant-ho pel seu compte fora de l’empresa. I això és una pena perquè si hagués fet il·lusió a la seva empresa hauria estat més ràpid, més gran i un èxit important.
La solució és en el fet que les empreses comuniquin obertament als seus empleats que poden ser emprenedors interns i que si se’ls acut una cosa, que ho proposin. Poques empreses fan això, però de tant en tant una s’acosta a les nostres escoles de direcció d’empreses i ens demana que organitzem un programa per estimular els seus directius a ser més emprenedors. I, si repassem cultures empresarials en trobem algunes de molt burocràtiques, on això d’emprendre no ho veurien en absolut i, cada vegada més, empreses que es van organitzant per estimular-ho. En la nostra era digital i global, l’alternativa emprenedora és inevitable.