Matança de cristians a Egipte en vigílies de Nadal
L’atac s’atribueix a grups islamistes radicals oeUn atemptat durant la missa en una església del Caire fa 25 morts
La vulnerable minoria copta d’Egipte ha tornat a ser víctima d’un atemptat que ha posat fi a la vida de 25 feligresos –pel que sembla la majoria són dones i nens– i ha ferit trenta persones més.
L’atemptat va tenir lloc al centre més destacat d’una mil·lenària església, fundada per Sant Marc, al costat de la seu de Teodor II, patriarca d’Alexandria i de tot Àfrica, en un popular barri cairota. La càrrega de 12 quilos de TNT no va esclatar a la gran catedral de Sant Marc, tancada per obres de renovació, sinó en una església del costat, la de Sant Pere i Sant Pau, on se celebrava la missa dominical. Era un objectiu fàcil, perquè l’església es troba fora del recinte eclesiàstic vigilat.
La nau feia olor de sang, els vitralls van quedar trencats, i els bancs, bolcats. A l’Orient Mitjà les esglésies estan plenes de fidels durant tot l’any. La devoció dels cristians és commovedora, sobretot en aquests temps de constants amenaces a la seva existència. En aquest món d’identitats exacerbades, cada grup religiós o ètnic afirma amb afany la seva peculiaritat. Res no diferencia els coptes dels camperols pobres de la vall del Nil. Però tot i que tenen un estil de vida semblant, la seva identitat religiosa els ha exposat, en pobles i ciutats, a xocs violents amb els musulmans.
El president d’Egipte, l’exmariscal Abdul Fattah al-Sissi, va decretar un dol nacional de tres dies. En la seva declaració va insistir que l’atemptat havia estat dirigit contra “la nació constituïda de cristians i musulmans”. “Egipte sortirà reforçat en la seva unitat”, va proclamar. El muftí de la República, màxima autoritat musulmana local, va qualificar l’atac d’“infame”.
Ja feia uns anys que els coptes no patien atacs: la nit de Cap d’Any del 2010, els cristians d’Alexandria van patir un atemptat on van morir 23 persones. Va ser poc abans del final del mandat de Hosni Mubarak, enderrocat per l’exèrcit i la pressió popular el febrer del 2011, durant les denominades primaveres àrabs. Sota el seu règim van viure amb més tranquil·litat. L’antecessor de Teodor II, el papa Xenuda –els coptes anomenen papa el màxim cap de la seva església–, va dirigir amb mà dura la seva comunitat. Fins i tot l’anomenaven el Nasser dels
cristians. Va mantenir bones relacions amb Mubarak i advocava per la prudència davant la violència islamista que havia assassinat religiosos i feligresos i havia incendiat esglésies en ciutats i al Nil Superior. La caiguda de Mubarak, per qui sentien una simpatia que generalment no amagaven, va fer augmentar la seva vulnerabilitat.
Amb els desordres de les primaveres àrabs i el triomf islamista a les eleccions legislatives i presidencials, els coptes d’Egipte –la comunitat cristiana més nombrosa de tots els països àrabs, amb dotze o tretze milions d’ànimes– han patit els moviments bruscos de la història. El 2011, al Caire hi va haver diversos episodis de xocs interreligiosos sagnants. Les manifestacions de solidaritat de la plaça Tahrir entre coptes i musulmans amb emblemes que enllaçaven la mitja lluna i la creu van ser efímeres. Abans del cop d’Estat edulcorat d’Al-Sissi, els Germans Musulmans aspiraven a establir la xaria com a font de legislació.
Els coptes, paraula que prové del nom grec d’Egipte, es consideren descendents de la civilització faraònica. La seva llengua ha estat relegada a les formes litúrgiques del culte i han elaborat un art peculiar tant en l’arquitectura i la iconografia com en el teixit de tapissos. Els musulmans, després de la invasió de l’any 640 de la nostra era, els van reduir a una minoria. Des de llavors els coptes han patit discriminacions sobretot al govern i l’administració estatal. Aquesta mil·lenària església és monofisita (només creu en la naturalesa divina de Jesucrist), rebutja la idea del purgatori i posa en dubte la primacia del papa de Roma.
Aquest atemptat, després d’un altre que va tenir lloc divendres al Caire, on van morir tres policies, és una amenaça a la seguretat, l’objectiu principal de la política del rais Al-Sissi. Els seus soldats encara no han pogut eliminar els grups terroristes del Sinaí, i el seu Govern no pot controlar la crisi financera que ha provocat la flotació de la moneda local. Egipte torna a ser notícia.
12 QUILOS DE DINAMITA Amb la catedral en obres, l’església era un blanc fàcil situat fora del recinte vigilat DESAFIAMENTS El règim d’Al-Sissi no ha posat fi al terrorisme ni controla la crisi financera