Un home de confiança de Renzi s’erigeix en primer ministre italià

L’antecessor del nou ‘premier’ deixa clar que no es retira de la vida política Paolo Gentiloni, fins ara ministre d’Exteriors, evita posar termini per a les noves eleccions

ORGULL I AMBICIÓ “Han estat mil dies fantàstics”, afirma Renzi, que deixa clar que no es retira

URGÈNCIES SOBRE LA TAULA Tenen prioritat la crisi bancària i l’ajuda a les zones que van patir els sismes

Paolo Gentiloni, fins ara ministre d’Afers Exteriors, va acceptar ahir formar el proper Govern d’Itàlia, en una línia de continuïtat amb l’Executiu sortint de Matteo Renzi i sense posar encara terminis per tornar a les urnes.

Com el mateix Gentiloni va explicar després de rebre al Quirinal l’encàrrec del president de la República, la seva elecció es va produir per la negativa de Renzi a repetir com a premier i davant el rebuig general de l’oposició a entrar en un gabinet de perfil institucional i d’àmplia base.

Les circumstàncies, doncs, han fet que un personatge que sempre ha preferit ocupar una segona fila política discreta –i que certament no ha buscat el càrrec que li han proposat– hagi arribat a la presidència del Govern. La decisió és del cap de l’Estat, Sergio Mattarella, però no hi ha cap dubte que ha actuat per indicació de Renzi, que encara es manté com a líder del Partit Demòcrata (PD), la principal força al Parlament, i sembla que té intencions clares de ser el candidat en les properes eleccions i de recuperar el càrrec a què ara ha renunciat.

Gentiloni va deixar entendre que Mattarella havia plantejat a Renzi que continués durant uns mesos més, fins als comicis, però això hauria estat contradictori amb la seva actitud després del triomf del no al referèndum constitucional del 4 de desembre. Hauria danyat la seva credibilitat i afrontat un període molt difícil, de desgast constant. Parlant de Renzi, Gentiloni en va destacar la “coherència” amb la paraula donada, cosa que “mereix el respecte de tots”.

Va ser significatiu que Gentiloni no parlés encara d’eleccions anticipades, tot i que sí d’“acompanyar” i “facilitar” un acord al Parlament sobre una nova llei electoral que faci homogènies les normes d’elecció per a les dues cambres, un requisit indispensable per tornar a les urnes, segons va establir Mattarella.

És bastant evident que Gentiloni serà al capdavant del que a Itàlia, en altres temps, es va denominar un “govern balneari”, un executiu breu i amb objectius molt humils . Segons la Constitució, però, no poden néixer governs amb data de caducitat, per la qual cosa la seva durada és una incògnita. Dependrà de quant es tardi a pactar i aprovar la llei electoral, i de si es produeixen esdeveniments nacionals o internacionals excepcionals que alterin l’agenda. El límit, en tot cas, serà el febrer del 2018, el final natural de la present legislatura (a Itàlia duren cinc anys). Gentiloni no va voler, doncs, anticipar el seu funeral i minvar abans d’hora la seva autoritat. Per això va parlar d’un govern “en plenitud dels seus poders”. Una de les prioritats, a més d’afrontar la crisi bancària i de complir els compromisos internacionals com organitzar la cimera del G-7 a Sicília –el maig de l’any que ve–, serà reconstruir les zones destruïdes pels recents terratrèmols. Gentiloni va posar èmfasi en això últim.

El Moviment 5 Estrelles (M5E) i la Lliga Nord –tots dos exponents del populisme italià més agressiu– van reaccionar irats a la perspectiva d’un govern de Gentiloni. Ells exigeixen eleccions tan aviat com sigui. El possible candidat a primer ministre de l’M5E, Luigi Di Maio, vicepresident de la Cambra de Diputats, de només 30 anys i sense titulació universitària, va dir que el gabinet de Gentiloni serà “il·legítim perquè es basa en la traïció a milions d’italians”, ja que Gentiloni, com abans Renzi, Letta i Monti –els últims primers ministres–, no van ser elegits directament pel poble sinó que van ser fruit de pactes de palau i de tripijocs polítics. La Lliga Nord va menysprear el futur govern, perquè és “una fotocòpia” de l’anterior i va cridar a la mobilització al carrer.

La formació del nou executiu i el seu jurament poden ser qüestió d’hores, o com a màxim d’un o dos dies. Hi ha sobre la taula una intervenció de l’Estat per salvar el Monte dei Paschi di Siena, el tercer banc italià i el més antic del món, amb 26.000 empleats i cinc milions d’impositors. No es preveuen grans canvis de ministres, però sí alguns retocs. És imaginable que continuï a la cartera d’Economia Pier Carlo Padoan, precisament per pilotar la sortida a la crisi bancària.

Des del seu poble de Pontassieve, a prop de Florència, Renzi va publicar un missatge a Facebook, amb aire preelectoral, en què va reivindicar amb orgull la seva gestió (“Han estat mil dies de govern fantàstics”, va escriure) i va deixar clara la seva intenció de no retirar-se i de tornar una altra vegada a la batalla. “Als milions d’italians que volen un futur d’idees i esperances per al nostre país els dic que no ens cansarem de tornar a provar i tornar a començar”, va dir. “He tornat com a simple ciutadà –va afegir–. No tinc paracaigudes. No tinc un escó al Parlament. No tinc un sou. No tinc una pensió. No tinc immunitat”.