El Solsonès vol que el seu barroc impulsi el turisme
La comunitat benedictina adapta l’entorn del santuari a un nou turisme
Diuen els experts en fengshui que al centre de Catalunya, en ple terme municipal de Riner (Solsonès), hi ha un lloc amb bona energia. És un paratge silenciós al voltant d’un santuari que emana pau on viuen en comunitat cinc monjos benedictins. “Una vegada em van dir que el cel del Miracle és més gran. I no era una metàfora. Aquí la visió del firmament és més àmplia”. RaXavier mon Ribera, qui fa l’observació, és un savi biblista enamorat de la muntanya que llegeix en hebreu antic amb la mateixa facilitat que fotografia amb el mòbil l’altar barroc amb les escultures de Carles Morató, la joia del santuari. És un dels cinc germans (així és com s’anomenen entre ells), dependents de Montserrat, que encara conviuen en aquest lloc recòndit. Anys enrere hi havia hagut una escola on preparaven els futurs monjos per anar a fer de missioners a ultramar, però ara volen que el monestir es converteixi en epicentre del barroc rural i en un refugi d’espiritualitat, religiosa o laica.
Entre les responsabilitats que ocupen el dia a dia del pare Ribera, al marge de les tasques domèstiques que tenen ben repartides, es troba la gestió de la casa d’espiritualitat. L’edifici, que anteriorment havia estat un hotel i que també s’havia destinat a exercicis espirituals, ara es lloga a grups que busquen un lloc tranquil per reunirse. L’han ocupat per fer trobades d’astronomia, cursos d’ikebana, de ioga, d’aprenentatge emocional (per exemple, en casos de dol), o d’observació de la naturalesa en les diferents estacions de l’any.
Els nous usos del centre d’espiritualitat són un exemple de l’adaptació a un turisme no massificat, interessat en el barroc o simplement en llocs allunyats dels nuclis urbans on s’ha preservat el paisatge. La idea, explica el prior, Poch, és trobar l’equilibri per adaptar el santuari als nous temps: “No volem ser figures decoratives o cinc monjos apartats del món”. Poch, matemàtic (la majoria dels monjos del Miracle han estudiat més d’una carrera), s’ocupa de l’hort i de la neteja de la Casa Gran, on viuen. I, com els seus companys, compleix la rutina diària d’oracions i misses.
Expliquen que on ara hi ha una bassa d’aigües verdoses, al costat de la plaça que hi ha davant del santuari i la seva església inacabada, el 3 d’agost del 1458 a uns nens pastors se’ls va aparèixer una verge, una nena amb una capa vermella. En el seu honor es va alçar el temple que conté l’espectacular altar barroc, que els veïns de Riner van aconseguir salvar de la crema durant la Guerra Civil sacrificant un altre retaule a les portes de l’església. Si en aquells temps l’aïllament els va servir per mantenir el seu gran tresor, amb el pas dels anys això ha fet que el retaule barroc de l’altar del Miracle continuï sent una obra bastant desconeguda.
El fet de trobar-se en una zona molt poc poblada (300 habitants repartits en 41 quilòmetres en masies disseminades) i de pertànyer a
UNA PETITA COMUNITAT
Els cinc monjos es reparteixen les tasques domèstiques de la Casa Gran UNA JOIA AMAGADA Durant la Guerra Civil els veïns de Riner van salvar el retaule sacrificant-ne un altre
un dels estils artístics més oblidats a Catalunya, el barroc, són revulsius que han animat els qui estimen el lloc a intentar fer possible “el miracle del Miracle”. Volen que l’esplendor i l’activitat torni a aquest lloc, que aspira a ser un exemple de l’adaptació d’un santuari als nous temps, independentment de les creences dels qui el visiten. Per això tenen la voluncle. tat dels monjos, la complicitat del bisbat de Solsona, la Diputació de Lleida i la comunitat Benedictina. També els dóna suport l’Ajuntament de Riner, que es va traslladar al Miracle fa tres anys. És un espai tan acollidor que, com diu fent broma l’alcalde, Joan Solà, “comencem a competir per veure si celebrem més casaments civils o religiosos en l’entorn del santuari, i la veritat és que ara per ara caminem gairebé alhora”.
El moment que viu el Miracle no es pot entendre sense parlar d’un dels seus màxims impulsors, algú a qui la il·lusió de potenciar aquest paratge ha animat a fer un gir radical a la seva vida: Manel Casanovas. Des de ben petit, durant les vacances, sempre ha visitat aquest lloc. Va canviar la seva responsabilitat a Turisme Barcelona i l’atrafegament de viatges, xerrades i reunions per fer realitat el vell somni de contribuir a donar vida al Mira-
CASAMENTS DE TOT TIPUS A l’Ajuntament, ara al Miracle, se celebren gairebé tants casaments com al santuari
Casanovas ha ajudat a impulsar el nou Centre d’Interpretació del Barroc, un nou espai museístic que, d’una manera didàctica, mostra alguns dels secrets de l’art i del seu període històric a la zona del Solsonès i a la resta de la Catalunya rural. A més, va decidir canalitzar la seva passió per la gastronomia fent-se càrrec del vell bar del Miracle, i fa uns mesos el va convertir en un restaurant. Però les seves aspiracions van més enllà dels fo-
RECUPERAR LES CEL·LES S’han rehabilitat les austeres cel·les per convertir-les en apartaments
gons: “Estem provant d’impulsar un projecte agrosocial que prioritzi l’ecologia i doni sortida a productes elaborats per persones amb discapacitats i a petits productors”. Mentre que la comunitat benedictina estudiava l’aprovació del projecte (un procés tremendament complex que passava per Montserrat) i es feien les obres del restaurant, es va instal·lar durant nou mesos en una de les habitacions que li van cedir els monjos, amb qui va conviure. Ara treballa en projectes socials amb proveïdors com Samboo, Riuvert, L’Olivera o Amisol. També té pensat, en un futur, obrir una formatgeria artesana. Serà als baixos del monestir, en un projecte en el qual ja treballa Marc Pla, que l’ajuda als fogons del nou restaurant. S’ubicarà en una zona laberíntica que ja llueix parets blanques, on s’elaborarà i madurarà el formatge del Miracle. Probablement també acabarà havent-hi altres productes que es vincularan al monestir. De moment, el mestre xocolater Enric Rovira, fascinat amb el projecte, ha elaborat unes rajoles amb la imatge del santuari que ja es venen.
Casanovas també ha habilitat les antigues cel·les de retir per convertir-les en allotjaments confortables i assequibles per als qui busquin la calma del lloc. Aquest expert en turisme està convençut que fan falta destins que actuïn com a antídot de la vida atrafegada i que llocs com el Miracle, “on la naturalesa està intacta i es pot gaudir de l’estacionalitat, ofereixen infinites possibilitats”. Els monjos, a qui de vegades acompanya en les oracions vespertines des d’una mirada laica però atret per l’espiritualitat, s’han acostumat al nou inquilí. “Nosaltres, explica Jordi Castanyer, pastoralista i filòleg, rebem els qui ens visiten com el que som, monjos”.
Alguns, com Xavier Morell, orfebre i missioner a Ruanda durant vint anys, ho fan amb el somriure savi de qui es considera un monjo atípic i continua pensant que allà, a Ruanda, encara li va quedar molta feina a fer. No hi ha tabús per a Morell, el més veterà de la comunitat; res que no mereixi la mirada irònica d’un home de fe cap al seu propi món i el convenciment que l’ociositat, deia sant Benet, no és enemiga de l’ànima.