La diplomàcia no és una ciència, però gairebé

LA diplomàcia no és exactament una ciència, però s’hi assembla. De fet, per exercir-la hi ha normes de comportament, principis immutables i coneixements específics. A partir de tot això es formulen preguntes, es construeixen hipòtesis, es dedueixen actuacions i s’elaboren estratègies. Per exercir de diplomàtic se solen estudiar una sèrie de disciplines i, com a carrera, es podria afirmar que és de les més dures. La qual cosa no vol dir que no hi hagi hagut escriptors i artistes que s’hagin sentit temptats per ella, com Stendhal, Chateaubriand, Neruda o Paz, que van assumir-ne les funcions. I si ens allunyem en el temps, Dante, Petrarca o Boccaccio van ser ambaixadors durant l’esplendor de Florència. És possible que sigui una professió amb aurèola social. Inocencio Arias, amb una dilatada carrera diplomàtica, acaba de publicar un llibre semblant a unes memòries, titulat Yo siempre creí que los diplomáticos eran unos mamones (Plaza & Janés), en què es debat entre la mitificació i la mistificació de l’ofici. Arias escriu que la gent creu que orinen perfum francès i porten brodades corones ducals als calçotets, com si fossin afectats petimetres, però encara que d’aquests tampoc no en falten, en general són funcionaris que treballen eficaçment a l’exterior no sempre en còmodes circumstàncies.

Llegeixo el treball d’Arias mentre la premsa dóna per fet que el secretari d’Estat elegit per Donald Trump serà Rex Tillerson, president i conseller delegat del gegant petrolier ExxonMobil Se’n sap que sent una gran simpatia per Vladímir Putin. I ningú no nega que un multimilionari pugui exercir el càrrec, però un lloc com aquest no s’improvisa, com si fossin les postres en un sopar entre amics. No té experiència, però tampoc els coneixements necessaris i haurà d’afrontar nombrosos conflictes d’ interessos. Una cosa és que la diplomàcia no sigui una ciència i una altra és que resulti aconsellable fer experiments.