El nou tarannà
Antoni Puigverd es refereix als aires de canvi polític: “Ara la vicepresidenta Sáenz de Santamaría capitaneja un diàleg que alguns sectors catalans han aplaudit al desembre com si hagués arribat la primavera; i que els independentistes ridiculitzen amb una estridència que delata inseguretat. Quina credibilitat té el diàleg proposat per aquells que durant anys han negat fins i tot el problema?”.
No compartim ni tan sols la definició del problema. Pels mitjans de comunicació de la capital i per a la immensa majoria de polítics espanyols, els catalans han estat adoctrinats pel nacionalisme, infectats per un sentiment de superioritat, dominats per un egoisme que els fa desitjar la ruptura del lligam amb Espanya justament ara que el mercat espanyol està en crisi. Això en termes generals. En termes particulars, el procés no és sinó una forma de funambulisme polític que Artur Mas va anar improvisant. En canvi, per al polítics i mitjans de comunicació favorables al procés, Espanya ha perseguit sempre l’anul·lació de la identitat catalana, ha deformat el pacte constitucional, ha imposat una idea de la igualtat que converteix en sospitosa la diferència catalana, posa traves al desenvolupament econòmic i cultural català i bloqueja la voluntat catalana de perdurar.
Són dues visions antagòniques. L’Espanya de matriu castellana ha sintetitzat José Antonio amb Azaña, pero no tolera la diferència si no és en termes folklòrics. Pel que fa a la visió catalana, ha triomfat la del nacionalisme pujolià, que no és etnicista, sinó inclusiu, però que està forçant més enllà del raonable l’ambivalència de sentiments de pertinença presents en la societat catalana. En el darrer baròmetre del CEO, després de quatre anys de protagonisme independentista, encara els que se senten tan catalans com espanyols conformen el bloc majoritari (38,7%). Han crescut molt els que només se senten catalans (22,9%). Però la suma dels que, en un grau o altre, tenen el doble sentiment de pertinença és altíssima: 68,6%. Forçar aquest gran bloc a acceptar una tria dual m’ha semblat sempre un error. Un error que explica els límits del sobiranisme. Sent el corrent més fort, no té prou alè per conquerir el cim excepcional que es proposa (alguns sectors del sobiranisme comencen també a veure-ho així).
Tanmateix, la força de l’independentisme equival, més o menys, a la suma dels que, segons el CEO, se senten o només catalans (22,9%) o més catalans que espanyols (23,7%). És raonable pensar que una part d’aquest sumand de 46,6% (concretament: els que tenen doble sentiment de pertinença) podrien variar de posició si hi hagués una proposta creïble per part d’Espanya. Com recordava Lluís Foix l’altre dia citant les tesis d’Herrero de Miñón, Espanya podria legalitzar de facto la nacionalitat catalana i blindar-ne alguns aspectes essencials sense ni tan sols canviar la Constitució: amb una disposició addicional. Solucions n’hi ha. I respondrien a la identitat ambivalent de la major part de la societat catalana.
Ara bé: tots els estudis indiquen que, a la resta d’Espanya, la major part de la població ni en té el desig ni n’entén la necessitat. Potser per això, el PP s’ha mantingut immòbil durant tots aquests anys, tot perjudicant sobretot els catalans de la tercera via, que reclamaven una descongelació.
Ara la vicepresidenta Sáenz de Santamaría capitaneja un diàleg que alguns sectors catalans han aplaudit al desembre com si hagués arribat la primavera; i que els independentistes ridiculitzen amb una estridència que delata inseguretat. Quina credibilitat té el diàleg proposat per aquells que durant anys ha negat fins i tot el problema? Quina esperança de solució pot donar aquell que ha contribuït tant, per negationem, a reforçar l’independentisme?
Les causes de l’antagonisme actual són múltiples. Els errors polítics estan repartits en tots els bàndols. No hi ha cap partit català i espanyol que no sigui responsable del que està passant. D’errors catalans en la confecció de l’Estatut n’hi va haver molts. D’errors espanyols, també. La frivolitat, la precipitació i l’exclusió van dominar en aquells anys, fins que va arribar la sentència del 2010, factor desencadenant del creixement de l’independentisme. D’errors polítics n’hi va haver molts. Però tot el que es va fer amb l’Estatut va ser seguint la legalitat. Malgrat tot, el PP va impulsar una campanya popular en contra de l’Estatut per tot Espanya que va travessar una línia vermella: va treure rendiment polític de la catalanofòbia. N’hi ha imatges televisives depriments. El mateix president Rajoy, pocs mesos abans de guanyar les eleccions del 2011, ho va reconèixer en una taula de periodistes. Jo hi era. Ho va dir: “Fue un error” i es va fer un silenci espès, que jo vaig trencar. “Un error puede enmendarse”, li vaig dir.
El diàleg no fructificarà sobre l’el·lipsi. El gruix de la societat catalana no tornarà al pactisme per art d’encanteri. No es construeix una casa sobre la sorra de l’oblit. El diàleg s’ha de construir sobre la pedra de la veritat. D’errors n’hi ha hagut molts i estan repartits. Però hi ha un error històric que el PP ha de reconèixer. L’Estatut era discutible, però seguia una via perfectament legal: amb aquelles taules petitòries repartides per tot Espanya, el PP va usar unes armes de combat que fregaven la xenofòbia. Corregir aquell error seria reparador. La reparació és la vitamina del diàleg.
Quina credibilitat té el diàleg proposat per aquells que durant anys han negat fins i tot el problema?