David Córcoles PSIQUIATRE DE L’HOSPITAL DEL MAR
L’hospital del Mar ingressa al seu domicili pacients amb trastorns mentals greus per evitar-los el tràngol d’estar tancats
En una iniciativa pionera a Catalunya, l’hospital del Mar ingressa al seu domicili pacients amb trastorns mentals greus per evitar-los el tancament hospitalari. Córcoles és un dels psiquiatres que visiten els pacients a casa.
L’alternativa requereix que el malalt sigui conscient del seu cas i que la família s’impliqui en la teràpia
Estalviar-los l’ingrés, l’estigma, estar tancats tres setmanes amb pany i clau, l’avorriment immens, veure només bates blanques o persones en pijama, en ple brot o amb els ànims per terra. Aquests són alguns dels avantatges més visibles del projecte d’hospitalització psiquiàtrica a domicili que fa un any i mig va posar en marxa l’hospital del Mar. Ja han tractat cent pacients d’aquesta manera. Tots ells amb trastorns mentals greus. I l’experiència obté bona nota. Diversos hospitals catalans estan treballant ja en la mateixa línia, com el Parc Taulí a Sabadell, i aviat el de Sant Pau a Barcelona. Creuen que a la llarga podran atendre d’aquesta manera entre el 20% iel 30% dels ingressos i que podran enviar abans a casa la meitat dels hospitalitzats.
Hi ha dos requisits imprescindibles per poder-ho fer: que el pacient sigui conscient del que li passa i que tingui algú al costat. “No constantment, però sí que és necessària una família de suport, perquè es converteixen en coterapeutes. Sense ells, seria un fracàs”, resumeixen Luis Miguel Martín, que coordina la unitat d’hospitalització domiciliària, i David Córcoles, psiquiatre de l’equip que es trasllada a les cases. Cinc o sis pacients al dia, dos psiquiatres i dues infermeres.
El resultat? “Molta més llibertat”, conclou el Pedro, 35 anys, un dels pacients, que va tenir recentment un empitjorament, va necessitar que l’ingressessin per reajustar-li la medicació i va provar aquesta nova modalitat. L’ingrés a domicili ha durat un mes i mig i no tres o quatre setmanes, com en altres ocasions, “però amb la teva música, el teu ordinador. Pots anar a la nevera quan vulguis, pots fumar...”. Quan es va presentar a urgències sabia perfectament que estava malament. Havia pres massa ansiolítics per combatre les paranoies que l’assetjaven i es va sentir en risc greu. “Era perfectament conscient del que li passava i tenia intenció de col·laborar en la seva millora, i aquesta és una condició essencial perquè puguem proposar-l’hi”, explica Martín. La Sara, 58 anys, la seva mare, l’altre element essencial, va estar-hi d’acord. El familiar coterapeuta s’encarrega d’administrar la medicació, d’anotar diverses observacions diàries que li demana la infermera (relacionades amb el son, el menjar, la medicació), ha d’aprendre en un minicurset els senyals d’alerta i encarregarse de contactar amb els serveis mèdics de dia o d’urgència si el pacient no pot.
“Veiem l’evolució i la malaltia d’una altra manera, en el seu medi; ens permet una observació sovint molt diferent de la que veiem a la unitat d’aguts de l’hospital”, reconeix David Córcoles. A la sala d’hospitalització reben el 20% de les persones que van a urgències amb un agreujament del seu trastorn (els casos més greus no arriben a urgències; no volen). Han d’estar amb pany i clau per la seva pròpia seguretat i la dels altres pacients i passen un temps en suspens mentre se’ls ajusta el més finament possible la medicació, la que els permetrà tornar a la seva vida habitual. “Però de vegades se senten com en una presó sanitària i hi ha poca activitat prevista per als pacients ingressats”, reconeix Martín.
L’alternativa domiciliària no es preveu per a una part dels pacients amb malaltia mental: els que han fet un intent de suïcidi i els que tenen actituds agressives contra si mateixos o contra els altres. “Per la nostra seguretat i la d’ells, no podem ingressar al seu domicili una persona que ha tingut episodis agressius, que té a casa una catana o no té ningú proper que s’impliqui a fons en la seva recuperació”.
El que pitjor porten les famílies i els pacients quan hi ha un agreujament és que es presenti la policia a casa seva. Se senten assenyalats davant els veïns, “però sovint és simple prudència”, objecten els metges. És probablement la més clara representació de l’estigma dels trastorns mentals.