Roberto Tierz DIRECTOR DE LA SALA SIDECAR
El Sidecar celebra el seu concert número cinc mil consolidat com a emblemàtica sala underground des del 1982
El Sidecar és l’emblemàtic local de la plaça Reial que al llarg dels seus 34 anys d’existència ha estat marc de 5.000 concerts de tota classe i format, caracteritzat sempre per la seva independència i activisme cultural.
Des del principi un dels objectius era fer música en directe. Recordo que el primer concert que vam fer va ser el desembre del 1982, amb el grup Distrito 5, la nit de Cap d’Any. En aquella etapa fèiem un o dos concerts al mes, i a finals dels vuitanta ja fèiem una programació més regular. Fa cinc o sis anys vam arribar a uns 150 l’any i ara ens hem quedat al voltant del centenar”.
Roberto Tierz sap de què parla. És el propietari de la sala Sidecar i un dels seus fundadors aquell llunyà any, i avui estarà de celebració perquè commemoren el concert número 5.000 fet a l’emblemàtic local de la plaça Reial amb la presència de l’excel·lent músic britànic Nick Lowe, acompanyat de l’energètica banda nordamericana Los Straitjackets. “Vam triar Lowe perquè, amb tota la modèstia del món, hi vèiem alguna similitud, té una carrera molt llarga, sense massa alts i baixos, i arriba a aquest moment de la seva vida com un tipus de prestigi entre diverses generacions. Ens veiem com Nick Lowe en sala, amb un recorregut paral·lel perquè ja fa 34 anys que hi som i continuem connectant amb un públic actual, del segle XXI”.
El Sidecar ocupa un veterà espai raconer de la plaça Reial amb el carrer de les Heures, que arrossega darrere una història suggestiva i canviant. Entre els seus plecs un es troba que va ser la primera seu de la redacció i els tallers de La Vanguardia entre el 1881 i el 1888, i que, molts anys després, va allotjar el bar Texas, que era una mena de segona casa per al personal i la marineria de la VI Flota. A començament dels vuitanta va començar a ser transitat per alguns punkies (inoblidable concert d’Último Resorte en una agitada nit del 1980) i va acabar abaixant la persiana.
Però poc temps va estar en aquesta situació, perquè, el 1982, Tierz i uns col·legues seus van decidir aconseguir el local. “Érem quatre amics que ens avorríem una mica, veníem de tocar en grups i no acabàvem de trobar un lloc que ens agradés a Barcelona. Era una etapa molt marcada per locals com Zeleste o Màgic i l’ona laietana, i et trobaves que la música que sonava fins i tot en horari de discoteca era difícil de ballar, com aquella ona laietana, coses properes al jazz, i el que ens anava a nosaltres era la new wave, el primer punk, i això no sonava aquí. A més, ens agradava la zona; el Karma, que era més roquer, ja estava obert i tenia una programació de concerts. El nostre objectiu era posar la música que ens agradava sense cap criteri de màrqueting i vam començar a fer exposicions de còmics, il·lustració, alguna mostra gastronòmica”.
Per commemorar, celebrar i, sobretot, compartir tots aquests anys i tanta música, els responsables de la sala van decidir programar el concert d’aquesta nit, i des del passat dia 1 de desembre l’aficionat pot gaudir de la ingent col·lecció de cartells de concerts que el Sidecar ha anat editant al llarg dels decennis. Alguns d’ells ja es poden veure a la mateixa sala i la resta es poden consultar i veure al web del Sidecar, descarregar-los o encarregar-ne còpies, que s’imprimiran i enviaran a casa de forma gratuïta: la major part dels cartells –bastants d’introbables– criden com a mínim l’atenció, i n’hi ha bastants que són transgressorament atractius.
La tercera iniciativa de celebració consistirà en una sèrie d’exposicions de fotògrafs assidus de la sala, com Xavier Mercadé, Jordi Vidal o Alberto Polo, que protagonitzaran una sèrie d’exposicions monogràfiques en la primera meitat de l’any que ve. I, finalment, “treure un llibre de relats, titulat Mi gran noche, escrit per gent de la premsa, gent anònima o alguns coneguts, que rememori la seva vista més inoblidable al local”, avança Tierz, que als seus 58 anys repeteix amb orgull de ser una espècie de rara avis dins del circuit musical de la ciutat: “Alguna cosa d’això hi ha; som una sala underground perquè fem el que ens agrada, i crec que aquí hi ha la frescor del lloc; a més, interrelacionem molt amb els grups que vénen, en una relació gairebé de fan... Aquest esperit amateur ens encanta. I en bona mesura això va ser gràcies a una persona com Quim Blanco, que va fer de director artístic de la sala durant anys i va morir aquest estiu i que ens va ensenyar aquesta filosofia”.
Aquests 5.000 concerts han permès veure i sentir de tot en un espai on no hi caben més de 200 persones: Manu Chao, Ojos de Brujo, Susy & Los Quattro, Pau Riba, Morfi Grei, Nada Surf, Macaco, Siniestro Total, Howe Gelb, Duquende, Sisa, Pascal Comelade, New York Dolls, The National, Beach House i un infinit etcètera. Tierz, amb prudència, es queda amb un Albert Pla a qui el guitarrista flamenc va deixar penjat “i li va sortir rodó, mentre que el que ens va posar una mica al mapa van ser els concerts secrets de Manu Chao... o veure fa dos anys The National al Primavera Sound davant de 60.000 persones i recordar que el 2005 van actuar aquí davant de 60”. Visitants il·lustres, nombrosos (Elijah Wood, Scarlett Johansson, quan rodava Vicky Cristina Barcelona), els Franz Ferdinand fent de dj o l’alcalde Hereu, a qui una noia va donar un tanga...
Per a la commemoració la sala exposa els seus cartells, ultima monografies fotogràfiques i prepara un llibre de relats