Trump va guanyar, però no té mandat
Cada vegada que accedeix a la Casa Blanca un president d’un partit diferent al que fins aleshores havia ocupat el càrrec, s’especula sobre la possibilitat que al nou cap se li hagi concedit un mandat. El constitucional de quatre anys, des del 20 de gener fins a la mateixa data del 2021, és evident que el té. Però el concepte de mandat a què em refereixo fa referència al fet que el veredicte sortit de les urnes concedeixi al nou president el suport necessari per canviar radicalment les polítiques implementades fins aleshores, és a dir, un canvi realment revolucionari.
Doncs bé, al llarg dels últims 85 anys, mandat, el que en diem mandat, només n’ha tingut el Partit Demòcrata sota el lideratge de Franklin Delano Roosevelt. No només es va imposar en quatre eleccions consecutives –cinc, si s’inclou la victòria contra tot pronòstic de Harry Truman el 1948–, sinó que l’anomenat new deal va alterar en profunditat la faç del país com a conseqüència de l’acció política.
És impossible resumir en unes quantes línies l’impacte que van tenir aquelles polítiques en les vides i hisendes dels nord-americans, però n’hi ha prou de dir que d’aquells anys procedeixen la regulació bancària i borsària, el principi del final del proteccionisme, el sistema universal de pensions de jubilació, el subsidi d’atur, el salari mínim, la il·legalització del treball infantil o la promoció de grans obres públiques per combatre l’atur, com el Golden Gate de San Francisco o el túnel Lincoln de Nova York.
Aquelles grans línies i la consagració del paper del sector públic en l’economia no van canviar, per raons òbvies, durant les següents administracions demòcrates, les de Kennedy, Johnson i Carter, però tampoc fonamentalment durant les dels republicans Eisenhower i Nixon. De l’època del primer és la Interstate, la xarxa d’autopistes del país, i de la del segon, la creació de l’Agència de Protecció Mediambiental (EPA, per les sigles en anglès), així com el frustrat intent d’una reforma de la sanitat bastant més ambiciosa que la que Barack Obama va dur a terme el 2009.
El que més s’assembla a un mandat amb les característiques indicades és l’elecció de Ronald Reagan el 1980, la seva aclaparadora reelecció el 1984 i, d’alguna manera, l’elecció del seu fidel vicepresident, George Bush pare, el 1988, la qual cosa va propiciar 12 anys consecutius del mateix partit a la Casa Blanca. Això no havia passat des de Roosevelt i no ha tornat a passar des d’aleshores. Tot i això, tret de l’agressiva política de reducció d’impostos i d’un augment dels pressupostos de defensa que va coadjuvar el final de
O fa una política més inclusiva del que indiquen les seves designacions o d’aquí quatre anys el president serà demòcrata
la Unió Soviètica, durant aquells 12 anys de governs republicans, no es va qüestionar realment l’statu quo en temes socials, regulatoris o mediambientals.
Ara sembla ser que sí, que Donald Trump es proposa donar una puntada de peu al tauler per, segons el seu propi eslògan de campanya, tornar la grandesa a la seva nació. Amb dos milions de vots populars menys que la seva rival a les eleccions i presidint el país més dividit des de la guerra de secessió del segle XIX, o Trump fa una política més inclusiva de la que suggereixen els seus nomenaments o d’aquí quatre anys, o vuit a tot estirar, tindrem un president demòcrata. Ja ho veurem.