El ‘peix al cove’ basc
El PNB ha sabut tradicionalment i actualment treure importants rèdits a la seva estratègia de diàleg i pacte amb el Govern central
La política tendeix a repetir-se, i el Partit Nacionalista Basc (PNB) sap molt bé com moure’s en un escenari com l’actual. Amb un PP sense majoria absoluta al Congrés, amb un govern de coalició amb els socialistes a Euskadi i amb una societat darrere en què només un de cada quatre bascos reclama la independència, el partit d’Iñigo Urkullu podria tornar sense por de la política del
peix al cove.
El pacte amb el PSE ja fixa una llista de competències pendents de transferir, prioritzant la gestió de les presons i del règim econòmic de la Seguretat Social, sense trencar la caixa comuna. El líder del partit, Andoni Ortuzar, té obert un diàleg directe amb el president del Govern, Mariano Rajoy, amb la vista posada en els pressupostos del l’any que ve, “la clau per obrir una legislatura normal”, ha avisat el dirigent nacionalista.
La diferència comptable en la Quota -1.600 milions pagats de més, segons la part basca- i les obres per accelerar l’arribada del tren d’alta velocitat són sobre la taula.
Si les converses arriben a bon port, el País Basc pot entrar en una nova etapa com la del 1993 i la del 1996, quan socialistes i populars els necessitaven per garantir l’estabilitat. Es repetirà una fotografia com la de l’encaixada entre José María Aznar i Xabier Arzalluz? En el fons d’aquella imatge –al costat del llavors portaveu a Madrid, Iñaki Anasagasti– apareix un somrient Rajoy.
La història diu que Euskadi ha sabut treure rèdit de la debilitat dels executius centrals.
1993: un Estatut de peatge
El 1993, els cinc diputats del PNB –el mateix nombre que ara– van votar a favor de la investidura de Felipe González, si bé van rebutjar entrar al seu govern.
Per primera vegada, van tenir representació a la Mesa del Congrés. S’inaugurava una etapa en què, com han descrit alguns dirigents nacionalistes, es posava de manifest que l’Estatut de Gernika era de peatge: és a dir, perquè es complís calia pagar la contrapartida d’apuntalar l’executiu de torn.
Els anys anteriors hi havia hagut un repunt de traspassos de competències el 1985 i el 1987, quan es va començar el model de coalició amb el PSE, que aquest 2016 s’ha reeditat.
Després va caldre esperar fins a la legislatura sense majoria de Felipe González per aconseguir que la Comissió Mixta de Transferències n’autoritzés nou més el 1994, entre els quals els recursos d’aprofitaments hidràulics, col·legis professionals i radiodifusió. El 1995 el lehendakari José Antonio Ardanza va repetir el pacte amb els socialistes, que acabarien abandonant el govern tres anys després.
1996: a Génova, 13 es parla basc
Mentre que l’acord PP-CiU es va immortalitzar al Majestic de Barcelona, els dirigents del PNB van preferir anar fins a Madrid i escenificar l’acord per investir José María Aznar a la seu dels populars, al carrer Génova número 13.
Allà Arzalluz va fer una roda de premsa per explicar els detalls: “Segurament va ser la primera i potser l’última vegada que en aquella sala va ressonar l’eusquera”, va escriure Anasagasti.
El pacte preveia l’actualització del concert econòmic, concreció financera per a la formació continuada i una mesura de fort pes simbòlic, la devolució als partits polítics de la documentació confiscada durant la Guerra Civil.
L’acord també tenia una altra clàusula que no es va fer pública en aquell moment per la por que altres comunitats –sobretot Catalunya– demanessin el mateix: la creació de l’operador de telefonia Euskaltel.
Durant el primer govern d’Aznar es van acordar sis nous traspassos estatutaris més (que se sumaven als tres de principis del 1996). La caixa es va tancar el 1999.
2008: pactar des del Govern i des de l’oposició
Nou anys després, José Luis Rodríguez Zapatero va cedir les competències en matèria d’R+D+I, a canvi del suport dels nacionalistes als pressupostos del 2009.
L’acord entre el president del Govern i Iñigo Urkullu, llavors al capdavant del partit, tenia un doble rèdit: una partida anual de gairebé 90 milions d’euros i un debilitament polític de la ministra Cristina Garmendia, contrària a l’acord i a qui s’identificava com la quota dels socialistes bascos en l’Executiu central.
Ja amb el socialista Patxi López com a lehendakari, el 2010 el PNB va aconseguir una vella reivindicació insatisfeta, en part amb l’argument que els principals sindicats estatals s’oposaven: les polítiques actives d’ocupació. Van ser 472 milions d’euros, a descomptar de la Quota, que van permetre a Zapatero aprovar els comptes públics per al 2011 –en un moment ja crític de la seva gestió– i a Iñigo Urkullu reivindicar el múscul negociador dels seus sis diputats al Congrés.
Ara, sis anys després, de nou a Ajuria Enea, els nacionalistes es preparen per tornar al model del peix al cove amb què se senten tan còmodes.