El somni català

Catalunya comença a assimilar la hipòtesi del pacte amb Madrid i deixa enrere el trienni rupturista que va culminar el 27-S

La independència no és la pròxima parada del somni català. Ho pensen fins i tot més de la meitat dels que volen marxar d’Espanya. És a dir, el “moment populista de ruptura” que va esclatar a finals del 2012 ja hauria quedat enrere. Tot i que les apel·lacions al diàleg semblen extraviar-se en l’enorme distància de les respectives posicions, el xoc de trens ja no és l’única opció. De fet, des del Govern central s’estudien propostes que inclouen fins i tot a la mateixa Constitució. La pregunta, per tant, pot formular-se obertament: Catalunya està preparada per una negociació amb Madrid que aparqui la independència i desemboqui en una millora realista de l’autogovern? I la resposta que ofereixen els sondejos mostra una opinió pública cada cop més disposada a encaixar el resultat que les forces polítiques catalanes siguin capaces d’aconseguir a Madrid.

Sembla ser que l’evolució dels indicadors confirma aquesta hipòtesi. El trienni rupturista –caracteritzat per antagonismes irreconciliables al marc territorial– va culminar amb els comicis del 27 de setembre del 2015. Llavors, el 75% dels ciutadans catalans va votar tenint en compte la seva identitat i “la relació de Catalunya amb Espanya. Només el 19% va prioritzar la distinció entre esquerra i dreta”, segons un estudi de la professora Lucía Medina, de l’ICPS. Ara bé, més enllà del debat acadèmic sobre el possible caràcter populista (catalanista o espanyolista) d’aquella cita electoral, el més rellevant és la pèrdua de força del dilema estrictament binari (immobilisme o ruptura) que fins aquell moment semblava que dominava la vida política catalana. I tot i que alguns relats amb prou feines han canviat, sí que ho ha fet el terreny sobre el qual se sustentaven.

Per començar, el suport a la causa independentista ha experimentat una caiguda espectacular, si es tenen en compte els registres des del 2012. A partir de la primavera d’aquell any i fins a la tardor del 2014, el suport a la secessió no només va superar el 50% dels consultats, sinó que va assolir pics del 57%. Però després del procés participatiu del 9-N, aquells índexs de suport van descendir sensiblement. Els suposats suports del sí i del no es van situar en una mena d’empat infinit, amb un lleuger avantatge del vot en contra: començava a avançar el que més endavant seria la correlació electoral de les eleccions “plebiscitàries” del 27-S. I així s’ha mantingut fins a l’últim sondeig del CEO.

Tot i això, hi ha altres preguntes que també impulsen la disposició de la societat catalana a acceptar terceres vies o fórmules pactades. Entre elles, les mateixes aspiracions dels catalans davant un catàleg de possibilitats més ampli que la ruptura o el continuisme. Així doncs, mentre que el 2013 gairebé un 50% dels ciutadans apostaven per la independència com a únic horitzó (en detriment d’una solució federal o de l’Estat autonòmic), ara aquesta xifra ha caigut per sota del 39%. I, en paral·lel, els partidaris de mantenir algun tipus de relació amb Espanya (federal o autonòmica) tornen a ser majoria.

Així mateix, ha caigut en deu punts el grau d’insatisfacció amb el nivell d’autonomia de Catalunya, que es va acostar al 73% a mitjans del 2013. I el mateix sentiment de pertinença exclusivament catalana s’ha atenuat, fins a situar-se en registres anteriors a la conflictiva sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Actualment, menys d’un 23% dels consultats es considera únicament català (set punts menys que el novembre del 2012), i gairebé el 40% se senten tan espanyols com catalans.

I, finalment, dues dades que reflecteixen i, alhora, reforcen una visió realista: la primera sorgeix del gràfic adjunt que reflecteix l’encreuament entre somnis i realitats. La seva projecció sobre el cens electoral donaria algunes xifres eloqüents: dels poc més de dos milions d’electors que aspiren a la independència de Catalunya (més o menys la mateixa xifra de votants sobira- nistes que als comicis del 27 de setembre del 2015), menys de 800.000 creuen que la secessió es farà realitat; un nombre similar –aproximadament 700.000– pensa que el procés acabarà en un acord que suposi més autogovern per a Catalunya, i gairebé un quart de milió creu, fins i tot, que tot acabarà en un no-res. De fet, i sobre un cens que supera de llarg els cinc milions d’electors, només 900.000 catalans es mostren convençuts que la independència serà una realitat immediata.

I la segona dada neix de les projeccions electorals dels sondejos. Les tres últimes enquestes del CEO coincideixen en una forquilla d’escons que podria deixar sense majoria absoluta les forces sobiranistes (JxSí i la CUP). És més: si la projecció electoral s’ajusta al vot territorial del 2015, les formacions independentistes sumarien 67 escons en el millor dels casos, i 65 en el pitjor. No sembla que un escenari com aquest permetés la ranca aliança sobiranista fer realitat el seu programa màxim de desconnexió.

L’acceptació social de més autogovern com a solució es reflecteix en la caiguda del suport a la independència Menys d’un 40% dels independentistes veuen viable la secessió i, a més, la majoria sobiranista perilla