Seguirem amb sol
Ahir a la nit em vaig quedar embadalida mirant a la dona del temps que, després de les notícies del nomenament de Gos Rabiós Mattis com a nou secretari de Defensa de Trump i les evasions d’impostos de cracs models de calçotets, va aconseguir que res no semblés urgent. El dia, ja vençut, deixava les seves sobres a la mercè de la meteorologia. La dona es movia al costat del mapa agitant els braços, a la manera dels actors de teatre infantil, i deia: “Vents de l’est, corrents caucàsics...”. Els minuts davant la pantalla es feien tous, una suculenta ració per al subconscient; feia goig recórrer l’arxipèlag balear o travessar el sudest peninsular acompanyada per aquells gestos devastadors. Paraules de goma d’esborrar que portaven ressons de viatges llargs per carretera o excursions de muntanya, noms de llocs que vam aprendre a les aules i se’ns van quedar gravats amb familiaritat, encara que no els hàgim trepitjat mai, igual que els camps de futbol espanyols la lletania dels quals –“Benito Villamarín, La Rosaleda...”– ens porta el regust salat de les pipes.
El pronòstic del temps exerceix d’igualador social. La fúria del cel impacta
El pronòstic del temps exerceix d’igualador social; la fúria del cel impacta en la cadena productiva
en la cadena productiva. I en la vida privada: saber si vindrà pluja o sol continua influint a l’hora de decidir si sortirem a menjar-nos el món o ens escarxofarem al sofà. “Donar el temps” –no podia expressar-se de millor manera– és un acte que, tot i que sembla tan quotidià, no deixa de ser excepcional. Ens connecta diàriament amb les serralades, les isòbares o les desembocadures de riu; ens posa el mapa al davant, igual que una pissarra, i ens ubica més enllà de la nostra bombolla. És un lapsus de geografia, natura i paisatge, com un illot al mig de graelles ardents que, malgrat la simplicitat escènica, continua enganxant l’espectador.
Que aquests espais televisius sobrevisquin, quan tots hem descarregat al mòbil una app, informa sobre la durabilitat del format, també que tots portem un meteoròleg a dins. Des del memorable Antoni Castejón fins a Tomàs Molina a TV3, o José Antonio Maldonado i Paco Montesdeoca des de Prado del Rey, els homes del temps han exercit d’agents d’influència, i n’hi va haver que en veritat semblaven mags astrònoms, mentre que d’altres produïen fòbia en no encertar en els seus pronòstics i alterar els plans familiars. El recent premi Ondas a Mònica López, de la Seu, directora del departament del Temps a TVE, reconeix la salut del gènere així com la seva actualització. Perquè en la vivor d’aquesta meteoròloga televisiva sobresurt una gestualitat hipnòtica.
Avui, la verbalitat perd destresa, i el llenguatge manlleva les mans com fan els nens en les seves selfies playback, movent els dits amunt i avall, sense mapes, i igual que molts adults aixequen innecessàriament el polze quan se’ls diu que demà sortirà el sol.