El pagament de la història

Quan escrius una novel·la surten mil circumstàncies que et poden obligar a carregar-te un personatge o alterar la seva actuació al llarg de la trama. Pel que fa mi, intento que l’acció constitueixi el 75% de la novel·la, la descripció un 25% i tot el que no condueix al bon final de la narració ho suprimeixo.

Quan busseges en les diferents fonts, trobes perles que t’obliguen a replantejarte situacions i és llavors quan sorgeix el dubte. Per molt atractiu que sigui un personatge, si no aporta res, ha de ser apartat; per norma intento que no em guiï la vanitat de voler incloure alguna cosa per al meu lluïment personal.

Escrivint La ley de los justos vaig trobar un personatge que gairebé em fa renunciar als meus principis; la seva vida és tan interessant que vaig estar a punt de donar-li molt més joc del que li vaig donar.

El seu nom, Quintín Banderas Betancourt.

En la història de la independència cubana destaquen l’ideòleg José Martí, el generalíssim Máximo Gómez i Antonio Maceo, el Tità de Bronze. Juntament amb d’altres roman a l’ombra el negre Banderas. Va néixer a Santiago el 1837 i amb 14 anys va començar a lluitar, va ascendir de soldat ras a general. Pel seu caràcter agrest va ser degradat dues vegades i reintegrat novament al seu rang pel seu valor desmesurat.

Va organitzar un esquadró de cavalls negres i genets despullats que atacaven amb matxet els campaments espanyols de nit i causaven terror entre la tropa. Es va casar amb Virginia Zuaznabar, amb qui va tenir cinc fills i ja en la pau, aclaparat per la necessitat, no va admetre ajuts del president Tomás Estrada per no faltar als seus principis. Va treballar com a venedor ambulant de sabons i anava de casa en casa vestit amb l’uniforme espellifat i portant les seves condecoracions. El 1906 va ser assassinat a cop de matxet per la guàrdia rural a la finca El Garro. Van treure el seu cadàver de la funerària municipal de nit, dins d’una caixa de fusta de pi i el van portar al cementiri Colón en un carro de transport de carbó sense bandera ni escorta. Únicament el va acompanyar la vídua. Així que es va retirar la guàrdia, el capellà va col·locar una petita creu sobre la tomba i una placa amb un nom fals –“Felipe Augusto Caballero”– perquè la sepultura no fos violada.

Aquest va ser el personatge que va estar a punt de fer-me canviar els meus principis.