Josep Miró i Ardèvol Trump, Brexit: les forces cegues
Trump, el Brexit, la crisi de la Unió Europea són altres tantes manifestacions del gran canvi provocat per la transformació del mode de producció i de les seves relacions socials, amb la consegüent crisi de les doctrines polítiques que fins ara han protagonitzat l’època, el liberalisme i la socialdemocràcia. Vivim un període semblant al de les revolucions burgeses dels segles XVII i XVIII i la revolució industrial. Assumir una mudança tan radical presenta grans resistències. I aquí rau gran part del problema, perquè impedeixen de pensar amb claredat les solucions per encarrilar les energies cegues de la transformació espontània; les mateixes que atorguen la victòria a Trump i claven la guitza del Brexit.
Però he de precisar els conceptes. El mode de producció es refereix a com s’organitza l’activitat econòmica en una societat i a com utilitza les forces productives; és a dir, els factors de producció: capital humà, progrés tècnic, treball i capital. De tot això sorgeixen unes determinades relacions socials, anomenades de producció, que ara estan en conflicte. Aquestes són algunes de les seves principals manifestacions:
1. L’augment de la desigualtat i el deteriorament de la classe mitjana, com mostra, per exemple, la corba d’incidència del creixement mundial LaknerMilanovic (la “corba de l’elefant”), que no per controvertida deixa de ser vàlida per assenyalar les classes mitjanes occidentals com les grans perdedores de la globalització, mentre prospera l’1% amb més ingressos. Als Estats Units, entre el 1973 i el 2013, la productivitat va augmentar un 107%, però un treballador percebia, descomptada la inflació, un 13% menys. Són els propietaris i els inversors els que recullen els guanys. No cal anar tan lluny. Passa amb la distribució del 3% de creixement del PIB espanyol, o amb els hotels a Barcelona, on l’augment del guany no es tradueix en millores salarials. La desigualtat d’ingressos es trasllada al consum. Als Estats Units de Barack Obama, el 5% de la població representa el 40% del consum. Tot això defineix una gran fractura social que beneficia populistes i taumaturgs, no perquè aportin solucions reals, sinó perquè posen els dits a les nafres.
2. La segona d’aquestes nafres, menyspreada al nostre país, però ben viva i activa, que causa una frustració i un ressentiment silenciós, té a veure amb el convenciment que els valors que aporten sentit a la vida estan sent destruïts per una elit cosmopolita, sorgida de la cultura mediàtica i avalada per bona part de les elits econòmiques i polítiques. Aquest malestar presenta dues facetes diferents, que en ocasions s’uneixen. L’una és la dels valors religiosos i morals, que ha tingut un fort impacte en les eleccions dels Estats Units, i ha estat una causa central en el fracàs del referèndum colombià, per l’intent frustrat d’introduir la perspectiva de gènere en els acords de pau. L’altra faceta té a veure amb el sentiment patriòtic, la identitat nacional i cultural, que quan se sent maltractada, amenaçada, incompresa, esdevé nacionalisme, que es pot transformar en xenofòbia.
3. Les immigracions massives ocasionades per la recerca de seguretat i de millors expectatives de vida, juntament amb les resistències de part de les societats receptores, constitueix una tercera manifestació de la crisi en les relacions socials. La incomprensió progre dels seus efectes els exacerba sense resoldre res.
I tot això succeeix en un context marcat per la traïció de part de les elits. Vaig escriure sobre això l’any 2012 en aquestes mateixes pàgines comentant el llibre The revolt of the elites: and the betrayal of democracy, de l’historiador Christopher Lasch. Ho agreuja tot la corrupció d’“els de dalt”, precisament la d’aquells que s’haurien d’exigir més en l’àmbit ètic. La crisi es completa amb el deteriorament de les institucions polítiques i de la societat civil, inclosa la més decisiva, la família. Vegin el documental La teoria sueca del amor, del cineasta Erik Gandini, per entendre el desastre que s’esdevé en carregar-se la vinculació familiar. I en el rerefons de tot això, el convenciment que aquestes elits ens menyspreen a tots els que discrepem de les seves idees. Totes aquestes ferides socials, ben reals, amb les seves variacions nacionals, són comunes allà i aquí, i no troben resposta.
Entre l’extrem liberal-progressista i la reacció populista i nacionalista, existeix, com ja va advertir Aristòtil, el virtuós punt mitjà, que passa per assumir que la desigualtat, la immigració, el menyspreu de les creences religioses, de la tradició i del sentiment, nacional, l’estufament i el complex supremacista són problemes que cal resoldre en els seus efectes, però que no tindran una bona solució si no hi ha la capacitat política d’abordar-ne les causes. I mentrestant, continuaran operant les forces socials cegues.
La identitat nacional, quan se sent amenaçada, esdevé nacionalisme, que es pot convertir en xenofòbia Els problemes no tindran una bona solució si no hi ha la capacitat política d’abordar-ne les causes