Timbals de nova llauna
La nova narrativa alemanya encara no té el reconeixement de la britànica o francesa
La literatura alemanya recent és una misteriosa desconeguda. Mentre que els nous valors britànics o francesos s’han fet un lloc entre els lectors espanyols, els seus homòlegs alemanys no gaudeixen del mateix reconeixement o nombre de traduccions. Una mostra és que s’hagin de publicar antologies, com l’excel·lent Confluencias (Alpha Decay), que va coordinar Cecilia Dreymüller i que repassa diverses generacions de narradors, des de Peter Handke fins avui, incloent-hi els seus dos Nobel vius, Elfriede Jelinek i Herta Müller.
Si el llibre de Brigitte Reimann mostra un personatge que s’enfonsa mentre el socialisme es burocratitza, la literatura de l’antiga RDA és, al contrari, un projecte cultural reeixit. “Decididament és molt més fèrtil –certifica Dreymüller–, té a veure amb les vivències de la gent, en l’àmbit polític i de fenòmens socials. Com succeeix amb els llatinoamericans, en les dictadures la literatura és un espai de llibertat, té un paper més important perquè totes les altres coses estan controlades. La gent llegeix d’una altra manera, són lectures vitals, el públic i els escriptors busquen un llenguatge més reflexiu i elaborat, gens tou. Es produeix una gran implicació existencial dels escriptors”.
L’última sensació es diu Lutz Seiler (Gera, 1963), és poeta i va publicar el 2014 Kruso, ambientada “a l’RDA l’any abans de la caiguda del Mur –diu Dreymüller– en una illa del Bàltic on hi ha una colònia de nàufrags del socialisme, personatges abatuts que crearan una societat a part utòpica, fraternal i esbojarrada. Descriu els espais de llibertat de les darreries del règim”.
Alianza acaba de publicar, així mateix, Jardín de invierno, de
La gran font és l’ex-RDA, en què “la literatura va ser un espai de llibertat”, apunta Dreymüller
l’austríaca Valerie Fritsch (Graz, 1989), sobre un criador d’ocells apostat en un terrat. Que noms com Maja Haderlap, Andreas Maier, Melinda Nadj Abonji o tants d’altres no ens sonin només ratifica el desconeixement d’una literatura que Dreymüller veu “allunyada del mainstream que només vol entreteniment, ells prefereixen omplir un espai de reflexió amb qüestions de rellevància. Són llibres de pes. També hi ha autors comercials, com Schlink o Süskind”. Però no hi pensem gaire quan ens parlen de literatura alemanya, oi?