Diàlegs en art

Fins a finals de febrer –més en concret, fins al 26 d’aquell mes– podeu visitar l’exposició del MNAC que posa en relació, paret per paret, quaranta obres de Picasso amb algunes de les de la col·lecció permanent d’art romànic del museu, en una iniciativa del mateix MNAC i del Musée Picasso de París. La mostra pivota entorn de tres temes: l’estada de Picasso a Gósol, al Pirineu de Lleida, el 1906, amb una sèrie d’obres del malagueny fetes entre el 1906 i el 1907 i amb la presència de la talla de la Mare de Déu de Gósol, més la crucifixió i la calavera com els altres dos eixos que mouen aquesta exposició. De passada, se’ns recorda l’estada i la formació de Picasso a Barcelona i la seva visita el 1934 al que era el museu antecessor del MNAC i les impressions que va recollir, per exemple, Carles Capdevila i Recasens a La Publicitat sobre aquesta visita del geni a les grans peces del romànic exhibides.

Picasso, en realitat, aspirava aquell 1934 a tenir una sala dedicada a ell mateix, però això són figues d’un altre paner. El que a mi m’interessa d’aquesta exposició, més que cap altra cosa, és que respon a la moda o l’obsessió dels directors de museus de prestar-se obres i fomentar la presència del públic. Són els anomenats diàlegs en art. Entre artistes, o entre èpoques o estils molt diferents, fins i tot contradictoris. Sovint oposats. No es tracta, en aquestes exposicions temporals, de buscar influències o relació de causa-efecte entre els artistes, els períodes o les obres, sinó de posar-los en relació, de fer que les obres dialoguin entre elles i amb l’espectador. De fet, en aquesta exhibició que comentem, se’ns arriba a suggerir fins i tot que Picasso ens porta a llegir d’una altra manera el romànic. Ja ho veieu...

El curiós és que, en més d’una ocasió, aquest tipus d’experiment funciona. I no sé dir-vos si hi ha o no diàleg, però en qualsevol cas es produeix un efecte diguem que gairebé discursiu, perquè fins i tot els gabinets de meravelles i curiositats s’agrupaven segons un gust, un ordre peculiar, al marge de cronologies i seqüències temporals. Em pregunto, per tot això, si aquest sistema de diàlegs sense amb prou feines guió previ servirà, ara que tant tornem a parlar, precisament, de diàleg, per a la classe política. I si podríem ajuntar en una o diverses sales persones de tradicions, pensaments i sensibilitats diferents i fins i tot oposades, per veure si la simple proximitat establia cap picada d’ullet, despertava cap ressò, feia evident cap sintonia, per remota que fos.

Què voleu que us digui? Posats a vendre i comprar fum, potser el més eficaç serà deixar que el suposat diàleg polític quedi en mans d’un curator (que, anglicisme al marge, van ser diversos tipus de funcionaris públics romans) que ens ho organitzi. O, si ho preferiu, que se n’ocupi un comissari d’exposicions. Perquè de comissaris polítics ja n’anem sobrats...

Que del diàleg polític se n’ocupi un ‘curator’; de comissaris polítics ja n’anem sobrats