Art ni decadent ni irrellevant
La visita al santuari del Miracle de Riner procura una de les experiències més gratificants que ofereix el nostre patrimoni. Potser fa temps dir-ho tan rotundament hauria suscitat alguna perplexitat, perquè ens referim a un conjunt emblemàtic de l’època del barroc i hem de tenir present que durant molts anys la producció artística d’aquest període es va estigmatitzar d’irrellevant i decadent. Però avui aquesta mirada antiga, saturada de prejudicis i desconeixement, és en vies d’extinció, en part gràcies a la tossuda evidència que aporten conjunts com ara el Miracle, capaços de desincrustar els tòpics i les simplificacions que emmascaraven la memòria d’una època tan dinàmica de l’activitat artística i tan decisiva en la definició de la nostra herència patrimonial.
És difícil que no ens impressioni la manera com la poderosa fàbrica siscentista del santuari es manifesta, inesperadament, enmig dels boscos del Solsonès; o l’espectacularitat del retaule major de Carles Morató, titil·lant daurat quan l’assenyalen els raigs del sol ponent. I encara més si mentre hi passegem recordem els relats, reals o llegendaris, que el lloc atresora des de la baixa edat mitjana. Són tot d’històries evocadores de la relació quotidiana i apassionada que els nostres avantpassats mantenien amb el més enllà i de la manera com les conviccions catòliques modelaven les seves vides. Narracions d’éssers sobrenaturals irrompent en el món real, com ara la Mare de Déu sobtant des d’un ginebró dos pastorets del mas de la Cirosa; de devots congregant-se a centenars en els romiatges al santuari invocant la misericòrdia i la protecció de les coses sobrenaturals, o de súpliques íntimes sol·licitant-ne la intercessió en moments de trasbals o quan la mort s’acostava inevitable i calia trobar un camí segur per a l’ànima en el més enllà.
Però l’interès del Miracle supera els valors historicoartístics, ja que aquell bell indret esdevé el que anomenem un paisatge cultural, com tants escenaris del Solsonès (Matamargó, Llobera, Sant Martí i Sant Jaume de Riner, Madrona, etcètera): espais on es pugui recrear el diàleg que l’ésser humà ha mantingut amb la natura circumdant durant segles, modelant-la amb l’arada o fixant-hi senyals d’antigues conviccions religioses. Paisatges històrics genuïns.