Espai, temps i transcendència
La Bíblia explica la història d’una relació en què els protagonistes són dos grups humans que posteriorment seran coneguts com el poble jueu i com la comunitat dels seguidors de Jesucrist o Església. Aquesta relació entre els diversos creients i el seu creador no es desenvolupa de manera abstracta, sinó que està directament lligada a la història i a uns llocs geogràfics concrets que, amb el temps, adquiriran un significat profund per als creients, que faran memòria de com,
en aquests llocs, el Déu únic va interactuar amb aquells que els van precedir en la seva fe, i intentaran mantenir-se coherents amb les seves creences.
A diferència d’altres religions, en les tres religions monoteistes (judaisme, cristianisme i islam) el temps i l’espai tenen un valor precís: és allà on té lloc tant la manifestació de la relació dels creients amb el seu Déu, com el lloc en què es posarà a prova la fidelitat dels creients davant de l’adversitat. Les valls, els rius, els mars i les ciutats de la Bíblia no són només paratges anecdòtics on passen els fets bíblics. Des del relat de la creació del Gènesi, la Terra serà l’escena-
ri propi de la humanitat, i les valls passaran a ser el lloc de la prova, les muntanyes es convertiran en els paratges de la manifestació de Déu, els mars seran els llocs del dubte i de la transformació, i els rius seran els espais de la purificació i la benedicció. Aquests paratges assumiran noms propis relatius no només a la seva ubicació geogràfica, sinó al seu significat sagrat.
La memòria d’aquests llocs passa a ser, a la Bíblia, la geografia sagrada que marca la geografia física i espiritual de l’Orient Mitjà, i també de molts topònims del món que, amb el pas de temps, aniran conquerint els descendents d’Abraham.