Grans jugadors excepcionalment rutinaris
Els que van veure jugar el brasiler Garrincha expliquen que tenia un talent irrepetible pel dríbling i la finta. No tenia un físic imponent. Al contrari: 1,69 m d’alçada, una cama més curta que l’altra, una fesomia marcada per un episodi de poliomielitis greu a la infantesa i, això, sí, un membre viril (25 cm) tan llegendari com la seva habilitat per deixar asseguts defenses humiliats o perplexos. Garrincha va ser decisiu en la història del futbol brasiler pels mundials obtinguts amb la selecció però també perquè va ampliar l’horitzó de creativitat individual en un context d’atac col·lectiu. De Garrincha ençà han abundat els malabaristes i els artistes de la pilota que, en general, no solament n’han heretat la capacitat de generar perill al camp sinó també fora, especialment de nit.
Però l’escola brasilera del dríbling és diferent de la que representa Messi, més pròxima al talent absolutista del seu ancestre Maradona. A Pamplona, en un d’aquells camps que conviden a l’escaqueig o a patir una oportuna gastroenteritis prèvia, Messi, que fa un centímetre més que Garrincha i dos més que Maradona, va desplegar tot el seu catàleg de recursos, incloent-hi els més aparentment estèrils. El vam veure deambular per la gespa amb el cap cot i aquella expressió d’impaciència que tant li coneixem. Mentre Cristiano necessita expressar-se a través de gesticulacions grotesques, de personatge dolent de cinema mut, Messi practica un neguit introspectiu. Camina amunt i avall arrufant el nas, estudia el paisatge i la distribució d’obstacles i, de sobte, arrenca a córrer cap a la pilota i sorprèn els rivals amb passades, obertures d’espai i geometries unipersonals que tenen la virtut de ser, alhora, excepcionals i rutinàries. Els moviments del Messi dels últims temps, més madur, s’assemblen molt als que veiem als documentals sobre felins. Aparentment indolents, es mouen sense convicció, ensumant l’espai i calculant distàncies. Però, quan apareix la gasela, aleshores tensen tots els músculs, activen al màxim l’aixeta de l’adrenalina i salten al coll de la seva presa amb una eficàcia irrefutable.
Parlant de Garrincha, el gran director de cinema Walter Salles va dir: “Representa la victòria de la intuïció sobre la raó”. En el cas de Messi, la intuïció és cada vegada més racional i sembla mesurar totes les circumstàncies ambientals abans d’actuar. És un escàner que Messi no feia quan només era un cadell prodigiós. La jugada del tercer gol de Pamplona és tan bona que les càmeres de televisió no la van recollir totalment perquè estaven ocupades repetint una jugada anterior. Els que la van veure en directe expliquen, amb l’entranyable superioritat dels que se saben privilegiats, que quan va veure com agafava la pilota, molt lluny de la porteria, van intuir que “passaria alguna cosa”. En l’univers Messi, que passi alguna cosa vol dir que marqui un gol rutinàriament excepcional. I ho va fer sense recrearse en la plasticitat del gest sinó en l’eficàcia, sense fer sang dels defenses que anaven caient com peons d’un tauler d’escacs desautoritzat pels fets consumats. De jove Messi era una gasela que aconseguia esquivar l’envestida de tots els lleons. Ara sembla haver decidit convertir-se en rei absolut de la selva.
El gol de Sergio Ramos al temps afegit,
En el cas de Leo Messi, la intuïció cada vegada és més racional
en canvi, connecta amb una altra mena de grandesa esportiva i depredació futbolística: la consciència de ser millor que l’adversari. Seria bo que un historiador calculés quants punts i quants títols ha aconseguit el Real Madrid en el temps afegit. I Ramos en seria el representant més excepcional. Sempre que marca, els rivals humiliats es flagel·len però, en realitat, Ramos aprofita dues evidències: a) que quan el partit ja ha acabat és molt difícil mantenir la concentració, sobretot si creus que estàs empatant o guanyant al Madrid, i b) que la manera com arrenca a córrer, salta i intimida és molt difícil de defensar. “Collons o fe”, va dir Morata. Però m’agrada més una altra definició que també circulava pel Bernabeu al final del partit: “Sembla un acudit”. No se m’acut una manera més precisa i natural d’explicar-ho.