“El que considerem seny en la nostra cultura és bogeria”
Tinc 49 anys. Vaig néixer i visc a Manchester. Estic casat, tres fills. Sóc ecosocialista, considero que el medi ambient és el tema polític més urgent. Crec que la raça humana és una i que tots els éssers vivents són essencialment un. I en un esperit que
Per què els humans ens matem els uns als altres?
El problema bàsic dels conflictes és aquella sensació d’estar separat de. Per tal de tenir un sentit més fort d’identitat la gent se separa en grups.
Tu sí, tu no...
I sense aquesta sensació d’insatisfacció, de no estar complet, que ens empeny a voler més terres, més riquesa, poder, control..., no hi hauria guerres.
Sempre ens hem sentit incomplets?
Al meu llibre La caída mostro que els humans dels primers temps se sentien un amb el seu entorn i no entraven en conflicte amb altres grups. Hem perdut aquella noció d’estar connectats amb la naturalesa i, per tant, el respecte envers ella. Hem de recuperar aquesta connexió.
Això seria tornar al seny?
El que considerem seny en la nostra cultura és bogeria.
Digui’m què és el seny.
Viure en harmonia amb tu mateix i amb l’entorn; i viure en el present, en comptes d’estar sempre buscant, o estar immers en emocions negatives connectades amb el passat.
Rèmores.
Part de la nostra bogeria neix del fet que hi ha unes distorsions contínues en la nostra ment, és la xerrameca dels nostres pensaments, tot sovint d’autocrítica.
Però l’autocrítica és bona.
De vegades. Però aquesta veu insidiosa i criticaire ens porta a una baixa autoestima, i interfereix en el nostre comportament espontani, interfereix amb el flux natural de la vida.
Això sona fatal.
Hem de canviar la naturalesa del nostre pensament (més racional i menys negatiu).
I aquest canvi creu que és possible com a espècie?
Som el resultat de l’evolució, una evolució física (hem anat guanyant complexitat) i una evolució psicològica (més consciència de la realitat).
Sortir de la foscor és recuperar la connexió?
La foscor de què parlo al meu últim llibre (Salir de la oscuridad) és l’intens sofriment psicològic que tanta gent pateix en la seva vida. He investigat com moltes persones experimenten una transformació quan estan ficades de ple en aquesta angoixa.
A vostè li va passar?
Sí, fa deu anys vaig estar a punt de morir per una infecció bacteriana hospitalària. Quan em vaig recuperar, vaig sentir que era una nova persona vivint un nou tipus de vida, i vaig decidir investigar en les experiències d’altres persones.
Què va esbrinar?
Que en moments de sofriment intens descobrim el nostre poder de resiliència. Som més forts i profunds del que imaginem. I la capacitat d’acceptació és factor comú en aquestes transformacions. Però el més fonamental és aquesta sensació d’estar connectats.
En què es tradueix?
Més compassió i amor cap als altres, i gratitud i estima per la vida. Si has tingut una trobada intensa amb la teva mortalitat, la mort es converteix en una cosa absolutament real i la vida, en una cosa increïblement valuosa de la qual es gaudeix.
I cal que patim?
Quan la gent practica meditació aconsegueix cultivar de manera gradual aquesta transformació sobtada. Crec que l’aspecte fonamental de la transformació és alliberar-se de les afeccions psicològiques, d’estatus, creences...
...
I l’acceptació és clau. Oposem resistència al moment present perquè ens passem molt de temps fent coses que no volem i insatisfets amb les nostres vides tal com són.
Ben cert.
I resistint-nos a coses que són naturals, com envellir i morir. Acceptar és transformador, ens permet deixar anar llast, anar amb la vida.
Avui els executius mediten per ser més executius.
Sí, s’ha convertit en una eina perversa. Veig com al món tant la tendència negativa com la positiva s’estan intensificant. En els últims trescents anys hi ha hagut una empatia més gran entre els éssers humans.
No ho sé...
Hi ha un lent creixement, amb els seus alts i baixos, en la consciència dels drets d’altres persones i éssers vivents.
A causa de l’evolució?
Sense aquest sentiment desapareixerem com a espècie, així que segurament aquí també hi ha un mecanisme de supervivència com a espècie.
Després de tots els seus anys d’investigació, triï un missatge per transmetre’ns.
Crec que per a la majoria dels éssers humans la vida és difícil, per a molts per raons polítiques i socials, i aquí per raons psicològiques, com l’estrès, aquesta sensació que ens falta alguna cosa, que viure és un esforç constant.
No és així?
No. M’agradaria dir que no és difícil transcendir aquesta lluita i trobar la satisfacció, és a dir, estar d’acord amb el que tens i ets.
Expliqui com.
La bogeria de la ment humana és com les turbulències de les onades del mar, a sota sempre hi ha la calma i la quietud de les aigües profundes. Necessitem calmar les turbulències, perquè som més profunds del que arribem a veure.