Miquel Roca Junyent
De veritat!
El cas de la Nadia ens ha commogut a tots. Ara –una vegada més– la societat vol avançar-se a la justícia, imposant a aquesta el qui i el com ho ha de fer. Es demana l’exemplaritat que no s’ha tingut present en la fabricació del cas. Perquè, això és evident, és un cas fabricat amb moltes complicitats i responsabilitats. Com s’ha arribat a la situació actual? Ningú vol esbrinar-ho; tothom es conforma amb seguir la desventura present d’una pobra criatura.
Però, un dia, tot això va començar oferint pantalla a uns pares desaprensius sense que ningú fes la més mínima comprovació sobre la veracitat de la seva història. Aquesta –la història– omplia la pantalla, podia agradar, remoure sensibleries i... vendre publicitat. Ningú es va preocupar d’esbrinar res ni de contrastar els fets; el relat servia i, amb això, ja n’hi havia prou.
Tenim, afortunadament, una molt bona sanitat pública. Però això no ven; el que venia era donar per fet que la sanitat privada estrangera, cara i allunyada, podria resoldre amb diners el que la sanitat del país no es veia capaç de resoldre. No se sabia ni es va demanar si això era així o no; no calia.
El que venia era presentar un cas en el
No és bo que sigui tan fàcil enganyar, ni que una nena en sigui la víctima; Nadia, ho sentim
qual tots podríem ajudar a salvar la vida d’una criatura, sense saber què hi deia la sanitat del país.
Molta gent va fer cas de la invitació a la pietat. Anava bé, era satisfactori convertir la pena en solidaritat. La pantalla ens donava una oportunitat que no era digne rebutjar. Seguíem sense saber, ni conèixer, ni reflexionar. Com si estiguéssim en un altre món, no volíem creure en la nostra sanitat. No ens estranyava que no hi tingués res a dir. La pena era molt superior a la irracionalitat de la situació.
Ens ho van dir i ho vam creure. I prou. Moltes coses han fallat, per part de moltes persones.
Ara, serà la justícia la que dirà i seria bo que, en aquest cas, se la deixés actuar sense satisfer les exigències d’una pantalla que, a l’inici de tot plegat, va oblidar massa coses.
No és bo que sigui tan fàcil enganyar. Ni és bo que una nena en sigui la víctima. De veritat, Nadia, ho sentim. De veritat!