Matar l’assassí
A ‘Operación Anthropoid’ Sean Ellis rescata de l’oblit els fets entorn de l’atemptat contra ‘el Carnisser de Praga’
El director Sean Ellis rescata a Operació Anthropoid l’assassinat el 1942 del dirigent nazi Reinhard Heydrich, conegut com el Carnisser de Praga, una acció de la resistència txeca que va provocar una revenja despietada per part alemanya.
Fa 15 anys el cineasta britànic Sean Ellis va veure un documental sobre una història que desconeixia: el planejament i l’execució de l’atemptat que la primavera del 1942 va posar fi a la vida de Reinhard Heydrich, tercer en la cadena de comandament dels nazis, després del Führer i Himler, i més conegut com el Botxí i el Carnisser de Praga per la seva brutalitat assassina durant la seva etapa com a prefecte de la Txecoslovàquia ocupada. Va ser l’Operación Anthropoid, com es titula el film que Ellis acaba d’estrenar a Espanya: una repassada de comptes amb la història que ve a subratllar el sacrifici una mica oblidat de la resistència txeca després de l’ocupació del país pels nazis en virtut del lamentable acord d’anglesos i francesos amb els alemanys.
La pel·lícula destaca naturalment la feina dels dos soldats que van encapçalar la missió després de rebre entrenament especial dels britànics i tornar a la seva terra, després d’un temps a l’exili, llançats en paracaigudes. Són Jozef Gabcik (Cillian Murphy) i Jan Kubis (Jamie Dornan), que amb l’ajuda dels que mantenen la fràgil resistència interna materialitzen el pla amb penes i treballs.
L’atemptat, rodat en dos dies amb una lloable fidelitat als fets, marca un abans i un després dels esdeveniments que a la pel·lícula es tradueix en un canvi de ritme espectacular; un gir una mica controvertit entre una crítica per si mateixa molt dividida respecte a aquest film. El salt és deliberat, segons explica Ellis a La Vanguardia: “Volia començar amb una progressió lenta abans del moment del desenllaç”, diu en al·lusió al que, de fet, ocupa tota una segona meitat frenètica amb alta concentració de drama, immolació i mort.
Mentre els soldats preparen el combat final, la depuració prèvia dels còmplices que han acollit els executors del magnicidi s’acaba amb una traïció i amb un acte heroic que Ellis tenia fixat a la retina des d’aquell documental del 2001: és la tragèdia protagonitzada pel personatge real de Marie Moravcová (Alena Mihulová), senyora que refugia els milicians i refusa delatar-los malgrat l’alt preu que pagarà per haver-ho fet. “Està disposada a posar el seu país per sobre de la seva família. Què cal tenir per fer això?”.
El també director de Broken confirma la seva voluntat que Operación Anthropoid contribueixi a la reparació del relatiu oblit en què la resistència txeca va quedar amb el temps. En part pel fet que els nazis ocupessin el territori pràcticament en desfilada militar; en part per la manera com els fets aviat van quedar eclipsats per la invasió de Polònia, detonant de la guerra, i en part pel protagonisme desproporcionat que, a parer d’Ellis, va adquirir la resistència francesa.
“No m’agrada trencar la bombolla francesa, però, tot i que a ells els encanta romantitzar amb la idea que van resistir, la veritat és que es van rendir bastant ràpid”, afirma el cineasta.
I entre rialles explica com el tema sempre surt a les converses amb la seva família política, que resulta que és francesa. “Als meus sogres els prenc el pèl constantment. Quan per Nadal anem a casa seva, a França, sempre els dic: ‘Si no fos pels anglesos, ara mateix tots parlaríeu alemany”.
La veritat és que a Ellis el que va passar a Txecoslovàquia li feia “pena”, ja que pocs recorden que el país va ser “la víctima del primer acte de guerra” dels nazis com a conseqüència d’un “regal” de les principals potències europees a Hitler.
El cas ja havia estat explicat per Fritz Lang a Els botxins també moren (1943). El llistó va quedar molt alt. Però aquests dos films no es poden comparar. A favor d’Ellis –al marge de l’opinió de cadascú– es pot assenyalar el rigor històric, ara més ben documentat que quan Lang va fer la seva pel·lícula.
I els 45 minuts finals, vertiginosos.
Ellis creu que la resistència francesa va robar protagonisme i va contribuir a l’oblit de la txeca