Testament d’Alep
Les evacuacions de l’últim barri rebel de la ciutat siriana es tornen a suspendre enmig d’acusacions creuades
L’hotel Baron, el llegendari hotel d’Alep, ha quedat intacte de la guerra malgrat que a uns centenars de metres hi passava la línia del front, encara palpable per les barricades, les allaus de terra, els alts parapets que tanquen els seus carrers veïns. És un símbol viu de la història moderna de Síria, fundat fa més de cent anys per la família armènia Mazlumian. Amb la doble façana, la terrassa de pedra sobre el carrer i el petit jardí és un dels edificis més famosos de la ciutat. La senyora Rubima Tashziam, vídua de l’últim propietari, em diu reclinada en un vell sofà al costat d’una estufa de ferro: “En un món en què tot ha estat destruït, queda el nostre hotel”.
Diverses famílies de refugiats van viure a les habitacions per les quals van passar el rei Faisal I, Lawrence d’Aràbia, Kemal Atatürk o Agatha Christie. Sense aigua, sense electricitat ni combustible, no pot obrir les portes, encara que la senyora Tashziam sap que molts hostes estarien encantats d’allotjar-s’hi. Els grups armats rebels no el van ocupar però en van desvalisar les estances i van robar obres d’art.
Va desaparèixer el llibre d’or amb prestigioses firmes. A la polsosa barra del bar encara queden algunes ampolles de whisky buides. Al menjador s’hi van fer històriques reunions polítiques i diplomàtiques i a la terrassa de pedra el rei Faisal I va proclamar el 1919 la independència de Síria.
Al voltant d’aquest centre urbà hi ha molts edificis buits i als seus carrers principals, com Ugarit o Quatli, les botigues estan tancades i amb prou feines hi ha vianants, quan abans de la rebel·lió estaven molt animades. El proper barri cristià d’Al-Jedaideh ha quedat buit amb les catedrals i esglésies tancades, les mansions i carrerons destruïts. Tota aquesta zona havia estat un vibrant centre comercial amb mercats, també devastats, a l’extrem del qual s’alça la fortificada ciutadella que ha dominat durant segles aquesta població de diverses ètnies, com àrabs, turcs, armenis, kurds o yazidites.
Ahir havien de continuar evacuant els que queden dels 10.000 combatents i familiars de l’últim reducte rebel, però l’evacuació va ser suspesa enmig d’acusacions creuades per part dels dos bàndols, que es culpaven mútuament de no haver respectat l’alto el foc. D’una banda, la televisió estatal acusava els rebels d’haver atacat, pres ostatges i tallat la carretera per la qual s’havia de dur a terme una evacuació de malalts i ferits dels pobles de majoria xiïta de Fua i Kefraia, assetjats per l’antic Front al-Nusra. Era una condició exigida per l’Iran, aliat de Baixar al-Assad. De l’altra, faccions rebels van acusar franctiradors iranians d’haver disparat contra l’evacuació al corredor d’Al-Ramussa.
No lluny d’allà he arribat a la ciutadella, travessant els vastos barris de l’est destruïts durant la batalla. La ciutat és irreconeixible, amb aquests moviments tel·lúrics demolidors, amb aquests càstigs divins de temps bíblics que engeguen poblacions senceres, amb aquests sotracs demogràfics de refugiats que van i vénen a la recerca d’aliment i empara. Aquest dia de pluja en què hi ha por que caigui una nevada, avança entre les ruïnes un trànsit infernal d’automòbils. Als barris de l’est acabats de conquerir encara no han esborrat gaires inscripcions rebels, en les quals recorden els homes caiguts al camp de batalla o insten els joves a què s’allistin en les organitzacions. Ai dels vençuts! La seva part de la ciutat és cada vegada més reduïda, amb només unes 50.000 persones. En una de les cases més exposades als combats continua vivint una família armènia.
Aquests dies de promeses nadalenques s’aprofundeixen les diferències. Mentre la zona rebel ha quedat postrada en la por i la misèria, la governamental viu en un ambient de menys tristesa i fins i tot en alguns comerços brillen les garlandes dels arbres de Nadal. La part més extensa i poblada sempre ha estat la que es troba sota l’autoritat de l’Estat.
La dispersió dels habitants d’Alep va començar fa dècades amb la sortida de jueus, cristians i armenis. La seva decadència econòmica amb l’enfonsament de les indústries tèxtils –alguna vegada s’ha dit que Alep era la Barcelona de Síria– i la política socialitzadora del partit Baas. Alep s’ha convertit amb el temps en la ciutat dels records, com una decadent dansarina del ventre. Cal entonar un plany per Alep. Com ha escrit el seu novel·lista Khaled Khalifa, “ara a Alep el tema de cada dia és com no morir”.
Encara hi ha pintades dels rebels que recorden els caiguts o criden a la batalla
Alguns comerços de la part governamental estan decorats amb arbres de Nadal