Un món més petit i perillós
Gràcies al telègraf, el món havia de ser molt millor i més petit. La informació va deixar de ser monopoli de reis i ministres. L’opinió pública, a través dels diaris, influïa en els governs. Era el 1838 i el ritme dels esdeveniments internacionals es va accelerar. Gairebé un segle després, el 1914, aquest mateix telègraf va difondre la notícia de l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran a Sarajevo i les forces populars de mitja Europa van cridar a la guerra. El nacionalisme estava en auge i també el populisme, encoratjat per uns estats que creien que ho tenien tot sota control. Van pensar que la guerra era evitable, però molt més que a la contesa temien decebre les respectives opinió públiques.
Avui, un altre segle després, es diu que les xarxes socials, igual com el telègraf llavors, afavoreixen l’entesa i la cooperació perquè democratitzen la informació. L’intercanvi d’idees i la transparència impulsen una nova il·lustració, una era de pau i prosperitat.
El món és avui molt més petit que el 1914, cap en un telèfon connectat a una xarxa social. Tot passa allà, hi trobem el sentit a les nostres vides. Hi ha 1.700 milions de persones a Facebook, 500 milions de tuits diaris i a YouTube arriben set hores de nou contingut audiovisual cada segon.
Cada dia consultem el mòbil una mitja de 150 vegades, atrets per uns webs i unes aplicacions dissenyades per captar la nostra atenció i determinar el nostre comportament: com ens vestim, amb qui sortim i qui votem.
Creiem que podem controlar aquesta tecnologia, però el cas és que ella ens controla a nosaltres i, així, ens connectem compulsivament a la recerca d’un like, un nou seguidor, un premi que Instagram, Facebook, Twitter, Snapchat ens concedeix a canvi del nostre temps i la nostra llibertat.
Les xarxes, com el tabac i el menjar porqueria, creen addicció i ens manipulen de manera molt sofisticada. Utilitzant-les, dominant-les, els polítics i els estats s’apropien de les nostres consciències i voluntats.
Perquè les xarxes socials no afavoreixen l’intercanvi d’idees. Al contrari. Afavoreixen l’homofília, és a dir la relació entre persones iguals, com ha demostrat un estudi de The Wall Street Journal. Els electors demòcrates accedeixen a una informació que en res no s’assembla a la que consulten els republicans. La falsedat circula a una velocitat viral i esborra els límits entre l’espai i el temps. Ja no hi ha temps per reflexionar. Tot és acció. Però sense dades fiables, compartides per tothom, sense informació veraç, irrefutable, les societats es polaritzen i el món és molt més perillós. Les xarxes ens segreguen i ens exposen a la demagògia nacionalista. Ens inciten a veure només el que volem veure, i a nosaltres ja ens va bé. Estem molt a gust en la nostra zona de confort, sense pensar, aferrats a una narrativa que reforça la nostra identitat.
Les xarxes inflamen els odis latents i exposen les persones més vulnerables a les ideologies més radicals. L’Estat Islàmic no hauria arribat mai tan lluny sense les xarxes socials, que utilitzen per reclutar terroristes i estendre el terror. Hi ha una relació directa entre el contingut que circula per les xarxes i la violència real. I no em refereixo només en l’esfera gihadista. A començaments de mes, un home va obrir foc en una pizzeria de Washington, induït per informacions falses disseminades per l’entorn del president electe Donald Trump. El pistoler es va creure que des d’aquell restaurant Hillary Clinton dirigia una xarxa de pederàstia. Trump va guanyar les eleccions amb mentides i manipulacions, una narrativa molt negativa que va augmentar el volum de l’odi i la dissidència entre una classe mitjana blanca que ha anat a menys a causa de la globalització.
Des del fallit cop d’Estat del juliol passat a Turquia, el president Erdogan ha contractat milers de trols, gent que des de l’anonimat llança provocacions i notícies falses, un exèrcit pensat per controlar les xarxes socials i, per tant, l’opinió pública. El seu col·lega xinès Xi Jinping disposa de dos milions de trols i censors.
El seu objectiu és que “l’opinió pública conflueixi en el consens”. L’objectiu del president de Veneçuela, Nicolás Maduro, omplint el seu compte de Twitter amb seguidors falsos és reforçar el culte a la personalitat. Avui és la tercera figura pública més retuitejada del món, després del Papa i del rei de l’Aràbia Saudita.
El president rus, Vladímir Putin, no només ha influït en les eleccions a la Casa Blanca piratejant els correus de Clinton i el partit demòcrata. Els seus trols, fent-se passar per electors emprenyats, han ajudat a radicalitzar molts ciutadans, orientantlos cap a les propostes de Trump.
Aquests dirigents, a través de les xarxes, ataquen els enemics amb desinformació. En minen la base real. Els desacrediten amb mentides. Al mateix temps i des de les mateixes xarxes mobilitzen els seus partidaris i els encaminen en la direcció escollida. En un món individualitzat on ningú no vol restar al marge, el pensament únic, l’afiliació a un grup ideològic, té recompensa.
El perill dels governants és creure que aquesta opinió pública sempre estarà sota el seu control. Ho van creure el 1914 i no van poder evitar la Primera Guerra Mundial. Avui crec que l’opinió pública està fora de control i per això també el conflicte és molt més factible.
Estats i líders polítics utilitzen les xarxes socials per manipular les nostres voluntats