L’enfonsament

El més greu d’asseure al banc dels acusats els líders catalans, i ara la presidenta del Parlament de Catalunya, és a dir, la més alta representant del poble català, i fer-ho, no perquè hagi comès algun delicte comú, si no com a grollera forma de repressió política, el més greu, deia, és el silenci dels bons. La democràcia espanyola s’enfonsa al seu propi bassal, i no s’albiren guaites a les torres de la política, de la intel·ligència, de la societat, que avisin de l’enfonsament.

L’Estat espanyol utilitza tots els mecanismes per destruir judicialment els líders catalans, però el que està fent és destruir la democràcia.

On són els demòcrates espanyols? On és la societat civil crítica que, més enllà de defensar la unitat d’Espanya, es preocupa de defensar l’Estat de dret? On és l’esquerda social, per l’escàndol de convertir un conflicte polític en una persecució judicial? On són els Aranguren d’altres temps, alçant la veu contra les temptatives d’Estat policial?

És cert que n’hi ha, i alguns alcen la veu des de l’atri polític. Pablo Iglesias, per exemple, publicava ahir un tuit explícit: “La presidenta del Parlament

‘Spain is different’, però ho és per mal; ho és per usar els tribunals com a comissariats polítics

de Catalunya jutjada per permetre una votació que convoca un referèndum. M’avergonyeix com a espanyol i demòcrata”. Però són petits ressons closos en una campana de silenci, el xiuxiueig de la nit.

El cert és que si el PP pot perpetrar tals abusos a l’Estat de dret que hauria de protegir –i que comença a ser motiu d’escàndol als fòrums europeus–, és perquè gaudeix de la complicitat, activa o passiva, del conjunt social, i això li atorga la impunitat amb què actua. El PP no és l’únic responsable d’aquesta delirant deriva cap a una democràcia de pacotilla, segrestada i foradada, només és la mà que gronxa el bressol. Però la resta és igualment còmplice. Que en ple segle XXI, a la Unió Europea, un Estat sigui capaç de tractar com a delinqüents demòcrates pacífics, en un conflicte polític, ens remunta a les èpoques de l’Spain is different d’infausta memòria.

Espanya és diferent, cert, però per mal. Ho és per perseguir demòcrates, ho és per utilitzar els tribunals com a comissariats polítics, ho és per tractar un problema territorial com si fos un delicte penal, ho és per utilitzar el Constitucional com si fos un mocador brut, ho és per negar els drets històrics, ho és, en definitiva, per negar la democràcia, just quan més es necessita la democràcia.

Unamuno li va etzibar, a un MillánAstray enfollit, en plena festa de la Raça a la Universitat de Salamanca, una frase per a la història: “Vencereu, però no convencereu”. Va ser el menyspreu d’un intel·lectual brillant, davant la barbàrie d’un feixista. És cert que aquells temps foscos van passar, i avui el debat és entre demòcrates. Però també la democràcia pot ser vergonyosa quan es perverteix com a eina de persecució política. En aquest cas, pot vèncer, però mai no convenç.