S’ha acabat una època (1)
Quin nom li posaran? Això rai. Pensàvem, amb una ingenuïtat tenyida d’ignorància, que el final de la guerra freda, i algunes guerres calentes que l’alimentaven, significava un final. La dissolució de l’URSS la tractàvem com si estiguéssim vivint alguna imitació, a la seva manera, de la Revolució Francesa. Aquella que feia dos segles va obrir una època i nosaltres vam contemplar com s’acabava. El que va passar és que les anàlisis a cop calent dels volcans polítics no extingits poden portarnos a sobrevalorar el moment i de passada a nosaltres mateixos. Allò va acabar en una altra cosa.
Va ser necessari l’acte terrorista més insòlit mai viscut –l’esfondrament de les Torres Bessones de Nova York– que obria un segle perquè descobríssim una cosa mai vista. Que l’islam despertava a trets i que la potència més important de la Terra, els Estats Units, estava dirigida per incompetents a un nivell que feia por. Cauen les Torres Bessones, doncs envaïm l’Afganistan i arrasem la zona. Una altra època. Les experiències de les dues guerres mundials i l’equilibri atòmic i el feixisme...importaven ja una merda.
N’hi hauria prou que ens aturéssim uns minuts a pensar què significa que li atorguin el premi Nobel de Literatura! a Bob Dylan, un cantant de lletres que no ultrapassen la modèstia. Vaig ser un defensor dels premis Nobel de Literatura, perquè m’ensenyaven a conèixer autors als quals d’una altra manera hagués estat un miracle arribar en un món de llibres mercaderia.
No és necessari que sàpigues llegir, noi, per ser un dels grans de la literatura! Fa tan sols una dècada estic segur que a cap acadèmic suec no se li hagués ocorregut la frivolitat de considerar “les sabates de camussa blava” d’Elvis com un valuós vers capaç de diverses interpretacions. La movida madrilenya! El que es va perdre Almodóvar! Abans qualsevol cabró podia ser premi Nobel; eren privilegis de la ploma i les influències. Ara qualsevol carallot pot aspirar al mateix. Estem en una altra època. S’ha imposat la mediocritat, com si la cultura formés part de l’esperit tertulià.
Hi ha alguna cosa que representi millor una altra època que Donald Trump, un xulo pocavergonya, la indignitat del qual li surt pels porus i que ens remunta a altres èpoques, incloent Calígula, amb cavall o a peu? Una paròdia de Ciutadà Kane governa els Estats Units. Hi ha algú de vostès, votants emocionats del referèndum famós segons el qual l’OTAN els garantia les llibertats d’Occident, que es pugui sentir tranquil davant d’un panorama com aquest? Ells mateixos em diran, és que aquella era una altra època, però ara l’home que domina els nostres destins és ell, i sisplau no em repeteixin allò de la llibertat individual.
Donald Trump és un feixista de nova mena que han votat 60 milions de nordamericans per raons molt similars a les que es votava Hitler –que, per cert, era un altre paio imprevisible, deien els analistes, fins que va deixar de ser-ho– o Mussolini. Quan algú analitzi la campanya electoral de Trump hi trobarà elements que humilien un electorat, la ciutadania i que representen la sobrecàrrega egòlatra nordamericana. Els nous feixistes són oligarques; no classes mitjanes. No necessiten empresonar la gent, ni tancar la premsa, ni ambicionar espai vital. Primer, perquè la primera necessitat de la gent és poder treballar, fins i tot en una feina indigna; la dignitat o la indignitat compten molt poc a l’hora de sobreviure. Segon, perquè els mitjans de comunicació els han comprat de tantes maneres –amb publicitat, amb amenaces, amb manipulacions sofisticades...– que no constitueixen un enemic. The Washington Post, no diguem The New York Times, van fer meravelles per burlarse de Trump mentre el convertien en un espectacle per a persones poc interessades en la política; el votant ideal.
El nou feixista és un multimilionari que es pot burlar de l’electorat perquè coneix la seva veritat, la de la nova època. Un avesat cercador de dòlars, i Trump el pot temptar amb guanyar el que sempre va somiar i cap no l’hi oferia. L’opinió pública es va diluint en grups de minories a l’estil de la il·lustració i els seus clubs. En tindrien prou amb una ullada al Govern Trump i al seu menyspreu pel què diran. Quan guanyes molts, molts diners, t’ho pots permetre tot, fins i tot burlar-te de la llei! Un respecte per la ciutadania ha d’exigir separar els interessos particulars dels de l’Estat. Això era una fal·làcia d’una altra època, ara ja no van amb miraments. “Els meus negocis són part de l’Estat”, o també: quina merda d’Estat serien els Estats Units sense que comptessin els negocis de Trump i els lobbies i els socis que han dissenyat la política imperial des de fa dècades?
L’error més gran de perspectiva de Hillary Clinton rau en el mateix que Trump però pertany a una altra època. No té el seu desvergonyiment, va néixer per manar. Se li nota que no creu en res, ni té idea capaç de seduir algú. Representen com ningú dues èpoques. Però Trump és el capitalisme salvatge, orgullós de ser-ho, de menysprear qui li fa la fortuna, els treballadors emigrants, desdenyós d’ells perquè van arribar tard. Com en les pel·lícules de l’Oest: aquest terreny és meu i el defenso amb les meves armes, perquè jo m’hi vaig assentar primer i vaig saber explotar la gent sense pietats ni rucades. Per això és tan important l’esmena que garanteix les armes de foc a tots els ciutadans. La imatge de la llei als Estats Units hauria de portar entre els seus vels, llibres i imitacions gregues una Remington de repetició; va ser tan important com la llei al llarg de la seva història.
N’hi hauria prou amb dues decisions de l’estadista Trump per demostrar que l’Estat és seu i les cambres exerceixen, quan volen, un paper semblant a les starlets en les exhibicions del futbol americà. De cap del Departament d’Estat, el meu amic, col·lega, i bon coneixedor que sense la seva feina els EUA serien com el Canadà, tranquil i sense ambicions, Rex Tillerson, director general d’Exxon Mobil. Que potser el país no viu del petroli i els seus aliats capitals no són els països petroliers del Golf? És amic de Putin! Som estúpids. Són aliats, socis i persones disposades al que sigui necessari per al poder. Per Trump, què val una carrera diplomàtica si no coneixes al centau el preu del barril de cru i els moviments del mercat més sofisticat i necessari del planeta? Els diplomàtics són bons per a les reunions de societat, però no saben res de res tot i que ajuden a dominar l’argot. Trump no enganya, només fa negocis. No vull el que no necessito.
Per a això que anomenen medi ambient i capa d’ozó i altres bestieses per a xavals de pares tous, qui millor que Scott Pruitt, el famós fiscal d’Oklahoma que va bloquejar totes, exactament totes, les iniciatives sobre medi ambient. I així podria continuar. Què és l’important? El petroli. Doncs si arribem a aquesta conclusió, faré un govern de petroliers. Si romanc en el càrrec i es demostra que el més important són els transgènics, faré un govern expert en transgènics. Però traieu-me d’aquí aquests xicanos i emigrants i negres d’altres temps. Els Estats Units volen tornar a ser el que van ambicionar abans que s’emboliquessin en aquella guerra civil entre comerciants i industrials, i el que no hi estigui d’acord que se’n vagi. No necessitem ningú. Amb el meu equip i jo, o més exactament, amb mi i l’equip que jo escullo, perquè sóc un linx per als negocis, els EUA d’Amèrica tornaran a ser l’empresa pròspera que ens disputen els grocs. Trump és un perill per a la humanitat i probablement també per als Estats Units.
Donald Trump és un perill per a la humanitat i probablement també per als Estats Units