Parar, temperar i… pactar
Ho he recordat altres vegades. Era menut, desnerit i malcarat. Poc dotat físicament, estava proveït d’un valor sense fissures, d’una ambició sense límits i d’un talent original i profund, que li va fer suplir la seva falta de condicions físiques amb un canvi total en la concepció del toreig, amb una innovació radical de la seva tècnica i amb una substitució completa del seu cànon artístic. Era de Sevilla i es deia Juan Belmonte. La seva revolució –com tota revolució que es preï– es va concretar en una tríada –parar, temperar i manar– que va fer miques la vella màxima de Lagartijo, “o surts tu o et treu el toro”, per substituir-la per una altra: “Si saps torejar, ni surts tu ni et treu el toro”. Es tracta de dominar la situació amb intel·ligència, per extreure’n el millor que contingui, amb resolució en l’afany i elegància en l’execució.
Són aplicables aquestes regles a la política? Fa temps pensava que sí, ja que són la concreció d’un procediment amb valor universal, que posa l’accent en la calma per entendre, la moderació per resoldre i la decisió per executar. Però, passats els anys i en una situació de crisi sociopolítica profunda com la que es viu avui a Catalunya, crec que continua sent vàlida l’exigència de calma recíproca per entendre, així com la moderació i encert per resoldre. Però ja no es tracta de manar, cosa que exigeix l’acceptació prèvia per totes les parts implicades d’unes mateixes regles de joc –un fet que no es dóna avui a Espanya–, sinó de pactar una sortida transaccional del conflicte, que permeti a les dues parts salvar la situació sense perdre la cara. S’han trencat ja massa coses.
Potser estranyi que parli de crisi sociopolítica. Però és així: la crisi va més enllà de l’àmbit polític. Part de la societat catalana vol la independència, mentre que una altra part equiparable la rebutja. Quan en un assumpte tan capital la discrepància social és manifesta i greu, tot intent per una de les parts d’imposar el seu criteri a l’altra serà en va i acabarà amb una confrontació oberta. Tant si el que ho intenta ho fa per la força superior de què disposa, com si ho fa apel·lant als grans principis i a les mitges veritats. Davant aquesta crisi social, per tant, cal que tots extremin la contenció i el càlcul.
Cal parar-se a pensar, cosa sempre difícil, però que en aquest cas és urgent. S’ha de començar ponderant els objectius que es persegueixen en vista dels mitjans de què es disposa, així com dels sacrificis –inevitables i durs– que s’està disposat a acceptar per aconseguir-los. Amb el convenciment, a més, que en aquesta vida res no surt de franc, i que no hi ha pitjor miratge que la menysvaloració de l’adversari. Ningú s’hauria de deixar enganyar mai per la pàtina atrotinada amb què veu l’altre, a causa del seu sostingut menyspreu per ell. Cal parar-se i valorar les conseqüències dels propis actes, com més a llarg termini millor.
Cal temperar l’acció, el posat i, sobretot, la paraula. No és temps ni de tenors ni de senglars. Ni d’arrogància fatxenda, ni de silencis distants i, en el fons, despectius. A què ve tanta gesticulació destinada a mortificar el contrari, desdenyar sense més ni més les seves iniciatives i, potser, provocar la seva reacció? O és això el que es busca i es vol? Ningú no demana manifestacions d’afecte. Ni tan sols és exigible la cortesia formal que es té amb l’ocasional company de viatge. N’hi hauria prou amb la freda distància amb què s’enfronta l’adversari, cuidant-se de no provocar-lo mentre la negociació està en curs. Només això.
I, amb calma i fermesa, buscar un arranjament. Buscar-lo amb esperit de concòrdia, voluntat de pacte i predisposició transaccional. La transacció, aquest contracte tan antipàtic i fecund, després de la firma del qual tots queden insatisfets, però que esdevé positiu a mesura que passa el temps. Una transacció que, en aquest cas, no seria de franc per a ningú.
Espanya hauria de reconèixer la realitat nacional de Catalunya, atribuir-li amb caràcter exclusiu les competències identitàries (llengua, ensenyament i cultura), fixar un límit a l’aportació al fons de solidaritat (assenyalant un percentatge o implantant el principi d’ordinalitat) i establir una agència tributària compartida, així com reformar el Senat per convertir-lo en una cambra territorial decisòria (per exemple, per elegir els membres del Tribunal Constitucional, el Consell General del Poder Judicial, etcètera).
I Catalunya hauria de renunciar a la independència i els seus corol·laris (com la política internacional) i a una relació bilateral (confederal) amb Espanya, ja que l’estructura de l’Estat seria federal, com a lògic desenvolupament de l’Estat autonòmic. Catalunya tindria així, amb l’Estat, una relació funcional simètrica a la de les altres comunitats i una relació material asimètrica (en competències). Finalment, aquesta proposta hauria de ser sotmesa a ratificació dels ciutadans catalans.
Una pregunta als que pensin que tot això és un disbarat: quina és l’alternativa? Referèndum unilateral sí o sí? L’enfrontament?
Tot intent per una de les parts d’imposar el seu criteri a l’altra serà en va i acabarà amb una confrontació oberta