El misteri del mitjó
Acasa han començat a desaparèixer mitjons. He intentat desmuntar la rentadora per si s’havien quedat atrapats, potser entre els plecs d’acer del tambor, al tub de sortida de l’aigua, a l’entrada de la canonada. He revisat tots els calaixos. Vaig preguntar a la veïna de baix si per casualitat s’havia desfermat una pluja de mitjons sobre el seu estenedor. Res, ni rastre.
Si ara mateix ajuntés tots els mitjons de la família, n’apareixerien almenys vint de desparellats. Els seus companys ni hi són ni se’ls espera. No importa la qualitat, el tall o la textura, ni si el peu que abriguen és lleig o bonic. Mitjons, mitges, mitjons de genoll i mànega tres.
Mitjó, mitja, peüc o taló. Curts, llargs, de mitja cama. Amb puny, sense puny. Gruixuts, fins, estampats, executius, de colors, de rombes, de ratlles, amb dibuixos. De llana, de cotó, de fibres sintètiques, de niló. Amb costura, sense costura...
Tots, desapareixen tots. S’evaporen un mes després de comprar-los.
Aquesta periodista sempre ha mantingut una relació neuròtica amb els mitjons. Sospito, tot i això, que no en sóc l’única. Per què, sinó, els de Samsung han fabricat una rentadora amb una boca exterior per la qual es fica alguna peça de roba interior –vegeu mitjó– quan ja està en marxa el programa per a la bugada. En qualsevol cas, no crec que ningú aconsegueixi equilibrar el balanç a final d’any: acaben sortint de casa més mitjons dels que hi han entrat, i ningú no en sap el motiu.
Sempre he desconfiat de les rentadores. En vaig tenir una fa anys que escopia el que no podia digerir. Vull dir que, quan se sentia sobrecarregada, feia uns sorolls estranys i després expulsava aigua per davant. Si no fos perquè era una màquina, diria que allò era un rot fastigós. El malestar per la indigestió li
On van a parar els mitjons desaparellats? A final d’any n’acaben sortint de casa més dels que hi han entrat
durava un parell de dies, passats els quals tornava al seu estat natural com si res. Un altre misteri. Vaig canviar de rentadora però passava el mateix. L’activitat engolidora no va cessar.
On deu residir l’estómac d’una rentadora? I on van a parar tants mitjons desparellats? És possible que, una vegada els mitjons entren al tambor i comencen a donar tornades, són succionats per un gran forat negre d’antimatèria. Probablement, penso, cauen al mateix abocador còsmic on van a parar les promeses electorals, les resolucions de les comissions parlamentàries i els juraments i propòsits que es fan el dia d’Any Nou. Ves a saber.
L’altre dia vaig tornar a la botiga a buscarne un parell nou. Encara no m’havia reposat de la pèrdua d’un dels membres de la parella que vaig comprar el mes passat. Allà primer em van venir encara més dubtes i després una gran angoixa: per què tenia l’ésser humà aquella insana necessitat d’aparellar els mitjons si en definitiva tots serveixen per a un mateix propòsit? No seria més senzill utilitzar el primer que agafis sense molestar-te a comprovar si casa bé amb el que cobreix l’altre peu?
Ai, deu ser que hi ha una cosa que ens impulsa a buscar el mitjó adequat, com la mitja taronja. Aquell que encaixi a la perfecció amb els pilars de la nostra existència.